THERE WON’T BE MANY COMING HOME
Roy Orbison
Neix el director de cinema Quentin Tarantino (1963)
La música és un dels elements clau de tota la filmografia de Quentin Tarantino. Des que va començar a dirigir a principis dels noranta, els seus treballs han estat sempre aclamats per aquest aspecte, especialment per la seva capacitat d’incloure diferents gèneres que s’acoplen a la perfecció a la trama, creant moments icònics que ja formen part de la història del cinema. En les seves pel·lícules, Tarantino sol combinar les bandes sonores originals amb la recuperació de temes clàssics de la història de la música, amb una predilecció per les produccions dels anys seixanta. A The Hateful Eight (‘Los odiosos ocho’ en la seva versió en castellà) el director de Tennessee va optar per encarregar gran part de la música a Ennio Morricone, que va guanyar el premi a la millor banda sonora per aquest treball en l’edició dels Oscars de 2016.
Però a banda de les peces que el compositor italià va crear especialment per al film, Tarantino va triar tres cançons del seu repertori de temes preferits per a alguna de els escenes. Un d’ells va ser ‘There Won’t Be Many Coming Home’, un tema que Roy Orbison va escriure per a la The Fastest Guitar Alive, un western musical estrenat el 1967 i on ha quedat enregistrada l’única participació d’aquest músic al cinema. La història, igual que The Hateful Eight està ambientada al final de la guerra civil nord-americana i potser per això el director va pensar que era una bona oportunitat per homenatjar Orbison amb aquest tema que el músic va escriure mesos després de perdre la seva dona en un accident de moto. La recuperació de ‘There Won’t Be Many Coming Home’ a la pel·lícula de Tarantino gairebé quaranta anys més tard va suposar el descobriment del Caruso del Rock a les generacions del S.XXI.
La guitarra d’Orbison però no és l’única protagonista de The Hateful Eight. N’hi ha una altra integrada dins el guió, que té una presència destacada al film i que, de forma accidental, ha acaba passant a la història. En una de les escenes, el guió indicava que el personatge que intepreta Kurt Russell havia d’agafar la guitarra que tocava la presonera a qui dona vida Jennifer Jason Leigh i destrossar-la a cops contra una paret. Per això, l’equip de producció es va encarregar de parlar amb Martin Guitar per demanar-los un model de 1870, així com fins a 6 rèpliques per tal de fer-les servir en el moment en què l’actor la colpeja fins a fer-la miques. Però per un problema de comunicació, a Russell no li va arribar la informació que l’escena en què estaven treballant era l’instrument original i, en un rampell d’inspiració artística, la va trencar en plena gravació. La reacció de Leigh, que devia estar al cas que la que ella tocava era la guitarra autèntica, no pot ser més real, ni la resposta dels responsables del museu Martin Guitar més soprenent. I és que, luny de demandar-los, van demanar-los que els enviessin els trossos de l’instrument per tal d’exposar-los explicant l’accident.