Els hotels segurament són els espais que més secrets guarden. I d’entre tots, el Chelsea Hotel de Nova York deu ser un dels que més històries podria explicar.

Construït el 1883 en un imponent edifici victorià de maons vermells que fins el 1902 va ser el més alt de la ciutat, el Chelsea és un hotel de dotze plantes i 250 habitacions. Està situat al bell mig del que llavors era el Districte del Teatre i inicialment va començar a operar com una cooperativa privada d’apartaments. Però les dificultats econòmiques i el trasllat de l’activitat artística a la zona de Broadway van arruinar el projecte i el 1905 va ser transformat en hotel. Després d’unes dècades d’activitat discreta, el 1946 la família Bard va agafar-ne el control i durant la segona meitat del segle el va convertir en tot un referent de la vida artística i cultural novaiorquesa.

I és que el Chelsea Hotel va ser el símbol de tota una època. Al seu llibre de registre hi figuren noms llegendaris. Andy Warhol, Arthur Miller, David Bowie, Tenesse Williams, Jackson Pollock, Keith Richards, Humphrey Bogart, John Lennon o Edith Piaf són només alguns dels hostes cèlebres que s’hi van allotjar. Entre les seves parets escrivien, composaven i creaven en un ambient bohemi on no hi faltaven les drogues i l’alcohol. Alguns s’hi estaven uns dies. D’altres, setmanes senceres. I fins i tot n’hi va haver que hi van viure durant anys.

Allà va ser on Bob Dylan, a banda de composar-hi ‘Sad Eyed Lady of the Lowlands’, va agafar el seu cognom artísitic. Ho va fer inspirant-se en l’escriptor Dylan Thomas, que va viure al Chelsea una llarga temporada i que hi va acabar morint alcoholitzat. En una de les seves habitacions Sir Arthur C. Clarke hi va escriure ‘2001: una odissea de l’espai’. En una altra, Nancy Spungen, la nòvia de Sid Vicious, líder dels Sex Pistols va ser brutalment apunyalada. Les parets de l’hotel van ser també testimoni de la nit de sexe que van tenir Leonard Cohen i Janis Joplin, i que l’autor canadenc va immortalitzar a la cançó ‘Chelsea Hotel Nº2’. I tancats en una de les seves habitacions Jim Morrison i l’alemanya Nico, cantant de la Velvet Underground, van viure-hi llargues nits de passió. Durant la gravació de l’àlbum Electric Ladyland, Jimi Hendrix va convertir el Chelsea en el seu centre d’operacions. I a principis dels vuitanta, el director de cinema Adrian Lyne va rodar-hi algunes de les escenes més tòrrides de 9 setmanes i mitja.

Tot aquest entramat d’històries, més d’altres que hi devien succeir però que no han sortit a la llum, van forjar la seva llegenda fins que el maig de 2011 l’hotel va ser comprat per una promotora immobiliària. El primer d’agost d’aquell mateix any, el nou propietari va cancel·lar totes les reserves i va suspendre’n l’activitat temporalment per iniciar una renovació que avui encara no ha acabat. Les portes del Chelsea Hotel doncs avui estan tancades però el seu record segueix ben viu.