Una efemèride. Una cançó. I la història que les connecta. Cada dia. Des de l'1 de gener fins el 31 de desembre.

BRAIN DAMAGE / ECLIPSE
Pink Floyd

Neix Emile Berliner, inventor del gramòfon (1851)

Emile Berliner va ser un inventor germano-americà  d’origen jueu a qui devem la creació del gramòfon i els precursors dels discs de vinil. Berliner va experimentar amb diferents mètodes de gravació i reproducció de so fins que el 1887 va aconseguir patentar un aparell que era capaç d’enregistrar àudios en un disc de zenc. Un cop va poder mecanitzar i produir en sèrie l’invent, va fundar The Berliner Gramophone Company, una empresa dedicada a la producció de gramòfons. En poc temps, va obrir filials a Washington, Philadelphia, Nova York i Londres, sent aquesta la primera que inaugurava fora del continent americà. Gramophone Company, que és el nom amb què operava aquesta sucursal britànica, i que a banda de produir aparells també realitzava gravacions, va tenir un creixement molt ràpid i aviat es va convertir en un dels motors de l’aparició d’una nova indústria: la discogràfica. El 1905, la companyia ja havia realitzat més de 10.000 enregistraments sonors amb la participació dels cantants d’òpera referents del moment. 

Durant les dues primeres dècades del S.XX, la companyia no va para de créixer. I el 1929, convertida en Electrical and Musical Industries (EMI) després de la fusió amb Columbia Records, va comprar per 100.000 lliures l’edifici situat al número 3 del carrer Abbey Road i el va transformar en un dels primers estudis de gravació del món. La història d’aquestes mítiques instal·lacions ha quedat per sempre associada als Beatles, que no només van gravar-hi pràcticament tota la seva discografia, sinó que van immortalitzar-les en el títol d’un dels seus àlbums. Però els estudis Abbey Road han estat també clau en la història de molts altres grans grups, entre ells Pink Floyd, que van triar-los per enregistrar-hi The Dark Side of the Moon, el treball que els consolidaria com a banda referent dels setanta i que ha estat considerat com un dels millors discs de tots els temps.

El juny de 1972, després d’uns mesos de gira pels Estats Units, els integrants de Pink Floyd van tornar a Londres per gravar el seu vuitè àlbum. Entre concert i concert, Waters havia escrit algunes cançons per a aquest nou treball i entre elles n’hi havia una dedicada al seu amic i fundador de la banda Syd Barret, que en aquells moments estava passant per un moment complicat per causa de l’abús de drogues i els problemes mentals que patia. El tema l’havia titulat ‘The Dark Side of the Moon’ i va ser un dels primers en què va començar a treballar amb David Gilmour, Richard Wright i Nick Mason per començar a donar forma al nou disc. Finalment el tema es va editar com Brain Damage i el nom amb què Waters l’havia batejat originalment és el que van acabar triant com a títol de l’àlbum, que es va publicar el març de 1973 després de mig any intens de feina als Abbey Road Studio, amb Alan Parsons com a enginyer de so.

L’icònic estudi i la seva vinculació amb el quartet de Liverpool van tenir un paper molt important en aquest àlbum de Pink Floyd. La semblança de la melodia que encapçala la versió final de Brain Damage amb l’arpegi de guitarra acústica de Dear Prudence, gravada pels Beatles en aquell mateix estudi cinc anys abans, és un primer punt de connexió entre les dues bandes a través de les sales de gravació dels Abbey Road Studios. Però aquesta referència és present en tot el The Dark side of the Moon, ja que la major part del disc es va enregistrar sobre una cinta on els Beatles havien gravat les cançons de Help. De fet, hi ha qui diu que si un s’hi fixa bé, al final d’Eclipse, el tema que gairebé s’empalma amb Brain Damage, s’hi pot sentir de fons alguna cosa de Ticket to Ride. Curiosament, la frase final de Brain Damage i que és la que tanca l’àlbum, “There is no dark side of the moon really, in fact, it’s all dark” (No hi ha un costat fosc de la lluna, en realitat, tota ella és fosca) no és de cap dels components de Pink Floyd, sinó que els músics van explicar que va ser un comentari que els va fer el porter dels estudis. Els va semblar una expressió tan oportuna en el context del marc conceptual que estaven desenvolupant, que van decidir incloure-la com a tancament del disc.

Així doncs, més enllà de la participació tècnica en l’enregistrament de The Dark Side of the Moon, els Abbey Road Studios van impregnar del seu esperit aquest àlbum pinkfloydià. Durant dècades, han estat l’estudi de referència de grans músics i de les seves sales de gravació n’han sortit alguns dels treballs discogràfics més aclamats. El 17 de febrer de 2010 però, EMI va anunciar la seva intenció de vendre’ls per reconvertir-los en un complex residencial per poder fer front al deute de més de 30 milions de lliures que arrossegava la companyia. La mobilització que va causar la notícia entre diferents col·lectius, va provocar que el govern britànic declarés l’edifici  com a monument històric, impedint així la seva demolició i deixant dempeus un edifici que és una part importantíssima de la història de la música.

CHANGES Previous Post
IT'S A HARD LIFE Next Post