NON, JE NE REGRETTE RIEN
Edith Piaf
Es funda la Legió Estrangera francesa (1831)
Filla d’artistes de carrer que malvivien alcoholitzats, Édith Giovana Gassion (coneguda com Edith Piaf) va tenir una infantesa molt trista. Es va criar al carrer, intentant-se guanyar la vida cantant a les cantonades del París dels anys vint. Amb 16 anys es va quedar embarassada. Però la seva filla va morir als dos anys, una tragèdia que va marcar la vida de l’artista que des de llavors sempre va vestir de negre.
El seu destí va fer un tomb quan el propietari de Le Gerny’s, un dels cabarets més coneguts de la ciutat, la va sentir cantar i, sense pensar-s’ho gaire, la va contractar. Amb el salt a l’escenari de moda, l’èxit de ‘Môme Piaf’ (petit pardal), que és com llavors se la coneixia pel seu aspecte fràgil, no va trigar a arribar. Entrada la dècada dels trenta, ja com a Édith Piaf, era una de les artistes més reconegudes de l’època. Però quan l’abril de 1936 el seu descobridor va aparèixer mort d’un tret, la seva vida va patir un nou sotrac. La van considerar sospitosa de l’assassinat i, tant la premsa com la societat francesa, li van girar l’esquena. Derrotada i sense rumb, Piaf va tornar als barris baixos de París, on va acabar cantant en locals de mala mort i abusant de les drogues i l’alcohol.
Després de la Segona Guerra Mundial i amb l’ajuda del seu lletrista i amant Raymond Asso, va aconseguir redreçar la seva carrera. Es va convertir en la musa de poetes i intel·lectuals, va guanyar-se l’admiració i el reconeixement del públic i, poc a poc, va tornar als teatres de tot el món. A nivell artístic, van ser els seus millors anys, però en la seva vida privada seguia sense aixecar cap. Atrapada en una teranyina de vicis, addiccions i desenganys amorosos, la salut física i mental de Piaf cada cop estava més malmesa. I quan el 1949 el boxejador Marcel Cerdan, que llavors era el seu company sentimental, va morir en una catàstrofe aèria, es va acabar d’enfonsar. Va continuar actuant i cultivant èxits musicals, però la depressió profunda que arrossegava i un accident de cotxe del qual en va sortir bastant malparada, no van fer més que agreujar el deteriorament de la seva salut i la seva dependència de la morfina.
Als 44 anys, esgotada mentalment i físicament, Piaf va decidir retirar-se dels escenaris. Va ser llavors però quan el compositor Charles Dumont i el lletrista Michel Vaucaire van anar-la a veure per proposar-li algunes cançons. Ella els va respondre que només n’escoltaria una. I l’escollida va ser Non, Je Ne Regrette Rien. L’artista s’hi va identificar a la primera. “Aquesta cançó sóc jo!”, expliquen que va ser el seu comentari immediat. I automàticament, va agafar-se a aquella cançó com si fos l’únic bot salvavides que li quedava. En poques setmanes Édith Piaf reapareixia al teatre Olympia de París en un dels concerts més recordats de tota la seva carrera. Amb un aspecte delicat, poc cabell i la mirada perduda, va sortir a cantar i reafirmar amb les poques forces que li quedaven que no, que no es penedia de res. El públic va quedar tan impressionat amb la seva interpretació, que Piaf va haver de sortir a saludar fins a 22 vegades.
Després d’aquella actuació, Non, Je Ne Regrette Rien es va convertir en el tema que per sempre més va acompanyar la figura d’Édith Piaf i, per extensió, a tots aquells que havien lluitaven com fos per sobreviure a l’abandonament de la sort. És per això potser que l’artista va voler dedicar la seva interpretació de l’Olympia a la Legió Estrangera Francesa, que en aquell moment es trobava combatent a la Guerra d’Argèlia. El trasllat del General De Gaulle del front a la presidència de la República, havia deixat aquest cos d’infanteria abandonat al camp de batalla, permetent així la secessió d’Argèlia. Els soldats va interpretar aquest fet com una traïció de la seva idea de la gran pàtria francesa.
L’abril de 1961 els oficials i caps legionaris del Primer Regiment Estranger Paracaidista van ser capturats i la resta de la unitat obligada a disoldre’s. En el moment de la desactivació del grup, els legionaris van sortir dels seus barracons amb pas lent i cantant desafiants el tema que Édith Piaf els havia dedicat per deixar clar que, com ella, ells tampoc es penedien de res. Des d’aquell episodi, el tema es va incorporar al cançoner del legionaris estrangers francesos, convertit en tot un himne a la personalitat, l’inconformisme i la determinació.