LINE ‘EM UP
James Taylor
The Washington Post guanya el Premi Pulitzer per la seva investigació sobre el cas Watergate (1973)
El 7 de maig de 1973 The Washington Post rebia el premi Pulitzer per la investigació sobre el Watergate, l’escàndol polític que l’agost de 1974 convertiria a Richard Nixon en el primer president dels Estats Units a renunciar al càrrec. El cas va arrencar la primavera de 1972 quan cinc homes van ser detinguts en una operació d’espionatge mentre intentaven accedir il·legalment a un dels edificis del complex Watergate del Partit Demòcrata. La notícia es va publicar l’endemà en un breu a The Washington Post que va passar força desapercebut, però el fil que van estirar dos joves periodistes del diari a partir d’aquest fet es va acabar convertint en un reportatge d’investigació que canviaria el curs de la història de la política del país.
A mida que Bob Woodward i Carl Bernstein anaven destapant el cas a les pàgines del rotatiu, creixien els elements que involucraven el president amercià en l’afer. I finalment la pressió va ser tan insuportable, que aquest va acabar dimitint. Va ser el 8 d’agost de 1974. A les nou del vespre, Richard Nixon va comparèixer davant la ciutadania en una transmissió televisiva en la qual, visiblement commocionat, va anunciar la seva renúncia. El matí següent, després d’una breu cerimònia on Gerald Ford va jurar el seu càrrec, el ja ex-president va acomiadar-se del personal de la Casa Blanca amb el cos de marines fent-li un passadís en formació des de l’entrada fins l’avioneta que l’esperava al jardí.
Va ser precisament aquesta imatge la que va inspirar a James Taylor Line ‘Em Up, la cançó amb què va encapçalar Hourglass, el seu catorzè àlbum i el primer que treia després de sis anys de no entrar a un estudi. La major part dels temes del disc tenen lletres introspectives centrades en records familiars del passat contextualitzats en moments claus de la memòria col·lectiva i a partir dels quals Taylor introdueix un punt de comentari social. És el cas de Line ‘Em Up, construïda a partir de l’expressió que recrea el moment d’aquest comiat de Nixon i que arrenca amb tres versos que emmarquen a l’escenari on es desenvolupa la resta de la cançó: “I remember Richard Nixon back in ’74. And the final scene at the White House door. And the staff lined up to say good-bye” (Recordo a Richard Nixon el 1974. I l’escena final a la porta de la Casa Blanca. I el personal es va alinear per acomiadar-se). Els 23 anys que separen l’escena viscuda per Nixon del tema escrit per Taylor són un excel·lent exemple de com una cançó pot esdevenir un element capaç d’expressar en versos musicats la recreació d’una imatge que ja ha passat a formar part de la història.