FOREVER YOUNG

Alphaville

Iuri Andrópov és escollit Secretari General del PCUS (1982)

Després del 18 anys de mandat de Leonid Bréjnev, el 12 de novembre de 1982 Iuri Andrópov assumia el càrrec de Secretari General del Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Andrópov arribava al Kremlin amb una pla reformista orientat a revitalitzar l’economia del país, greument estancada durant els darrers temps del seu antecessor. Però els problemes de salut el van apartar molt aviat de l’activitat política i va acabar morint el febrer de 1984 sense haver pogut dur a terme els grans canvis que s’havia marcat com a objectiu.

Els quinze mesos que Andrópov va estar al capdavant de l’URSS, van transcórrer en plena escalada de tensió de la Guerra Freda. El món vivia atemorit davant les constants amenaces de les dues grans potències mundials i el pànic davant la perspectiva que s’acabés desencadenant una tercera guerra mundial planava sobre els ciutadans d’arreu del planeta. Aquesta preocupació generalitzada i la incomprensió davant el fet que els governs no fessin res per aturar aquesta creixent incertesa va traslladar-se fins i tot als més petits. Aquest va ser el cas de Samantha Smith, una nena americana de 10 anys, que aquell 1984 va convertir-se en la veu de tots aquells que anhelaven l’arribada de la fi de les tensions entre soviètics i americans.

Quan Andropov va se nomenat cap de l’URSS, la premsa dels Estats Units li va dedicar un gran nombre de portades i articles amb opinions força crítiques sobre la seva arribada al poder i les repercussions negatives que això tindria. I quan aquella nena de primària va veure el tema destacat en un exemplar de la revista Time, va decidir escriure al president soviètic per preguntar-li directament si volia o no declarar aquella guerra amb la qual tots els adults especulaven. La carta de Samantha Smith no només va arribar al Kremlin, sino que va tenir resposta del seu destinatari, el qual li va intentar donar resposta a totes les seves preguntes i la va convidar a l’URSS. La nena va acceptar la invitació i, acompanyada dels seus pares, el juliol de 1983 va viatjar a Moscou i Lenningrad en una visita organitzada pel govern soviètic que va tenir un gran seguiment mediàtic i que va acabar convertint-la en tot un símbol de la lluita per la pau entre tots dos països.

Un any més tard, la joventut d’aquella nena i la por a una guerra nuclear que ella mateixa havia descrit en la seva correspondència amb Iuri Andrópov van convertir-se en inspiració d’una de les balades icòniques dels vuitanta: Forever Young. Va ser un dels grans èxits de la banda alemanya Alphaville, una formació de Münster que es va fer força popular a principis de la dècada amb el seu primer senzill Big in Japan i amb el qual va posicionar-se com una de les bandes destacades de l’anomenada new wave. Però així com en els versos de la seva cançó de debut abordaven la història d’una parella berlinesa atrapada en l’addicció a l’heroïna fent servir el nom d’un venedor de cassets que, es movia per la mateixa zona que ells i que es feia dir Big in Japan, a Forever Young van apostar per una lletra que expressava el clima de tensió política que es vivia aquells anys. La cançó està plantejada en un doble sentit irònic que, d’una banda, defensa la virtut de la joventut i, de l’altra, la condemna amb expressions literals com “Do you really want to live forever?” (qui vol viure per sempre) en el marc de l’amenaça constant d’una guerra devastadora provocada per l’enfrontament entre les dues superpotències i a les quals s’interpel·la directament amb versos com “Are you gonna drop the bomb or not?” (Deixareu anar la bomba o no?).

Afortunadament, el temut holocaust nuclear no va arribar i la desescalada d’amenaces entre soviètics i americans va posar fi a la Guerra Freda uns anys més tard amb la caiguda del Mur de Berlin i la conseqüent desfeta del bloc soviètic de països europeus. Samantha Smith però no va viure prou per veure-ho, ja que l’agost de 1985 va perdre la vida en un accident aeri. Després de la seva tràgica mort, va ser homenatjada de diferents formes, tant als Estats Units com a l’URSS. En aquest país que la va acollir durant quinze dies l’estiu de 1983, la seva imatge es va estampar en una edició especial de segells, gràcies als quals aquella nena somrient és recordada, com diu la cançó, sempre jove.