WILD HORSES
The Rolling Stones
Mor el bandoler australià Ned Kelly (1880)
L’onze de novembre de 1880 moria penjat a la forca Ned Kelly, el bandoler australià més famós de la història. Fill d’emigrants irlandesos, Kelly va convertir-se en proscrit després de veure’s involucrat en un altercat en què van perdre la vida tres policies. I en aquest estat permanent de fugida i cerca d’amagatalls va viure sortejant la justícia durant gairebé una dècada. El seu atreviment i la notorietat del seu cas el van convertir en una icona cultural del país i que ha inspirat cançons, llibres i pel·lícules, una de les quals va ser protagonitzada Mick Jagger.
El líder dels Rolling Stones i qui en aquella època era la seva parella, Marianne Faithfull van aterrar a Austràlia l’estiu de 1969 per incorporar-se a l’equip de rodatge de Ned Kelly. El director Tony Richardson, havia ofert a Faithfull el paper de la germana del bandoler però finalment va haver de ser substituïda per Diane Craig a causa d’un incident de darrera hora. La cantant no es trobava en el seu millor moment: feia poc que havia patit un avortament i la seva relació amb Jagger era plena d’altibaixos. I per fer front a tots els contratemps que l’abordaven feia mesos que s’havia llençat als braços de l’heroïna.
Quan la parella va arribar a l’hotel, Marianne Faithfull estava en ple síndrome d’abstinència. Per pal·liar-ne els seus efectes va ingerir una dosi superior a la recomenada del tranquilitzant que havia aconseguit que li receptessin i que la va fer caure en un coma que la va tenir sis dies ingressada. Expliquen que quan es va despertar i Mick Jagger li va confessar haver pensat que l’havia perdut per sempre, ella li va respondre que no patís, que “ni cavalls salvatges podrien treure’m d’aquí per força”. Uns mesos més tard, la relació entre Jagger i Faithfull arribava a la seva fi i el músic, com si fos una dedicatòria a qui va ser la seva companya, hauria immortalitzat aquella frase en una balada que va titular Wild Horses.
Aquesta és la història que es va creure que era l’origen de la cançó fins que anys més tard Bill Wyman la va desmentir, revelant que l’autor d’aquella expressió i el seu encaix dins la tornada de Wild Horses en realitat havia estat Keith Richards. Mentre la relació de Mick Jagger i Marianne Faithfull trontollava a Austràlia, a Londres, la que unia Keith Richards i Anita Pallenberg passava per un moment molt dolç gràcies al naixement del seu primer fill, un nen a qui van posar Marlon en honor a Marlon Brandon, un dels actors preferits de Pallenberg.
El guitarrista dels Stones estava entusiasmat amb el seu nou paper de pare i quan al cap de dos mesos la banda va començar a preparar-se per a la seva nova gira americana, se li va fer molt difícil pensar que havia de separar-se de la criatura fins Nadal. D’una banda, el motivava la idea de tornar a tocar als Estats Units, on els Stones no hi actuaven des de 1966. Però de l’altra, li trencava el cor haver de passar tantes setmanes lluny de casa. Segons Wyman, aquesta sensació agredolça és la que va fer pronunicar a Richards la frase “no em treurien ni arrossegant-me amb cavalls salvatges” referint-se al fet d’haver d’allunyar-se del nadó durant tot aquell temps. Aquella frase va inspirar Keith Richards un riff pensat com una cançó bressol i alguns dels versos del que acabaria convertint-se en Wild Horses. Sobre aquells primers elements aportats pel guitarrista, Jagger va acabar de tancar la lletra sense poder evitar que la situació que acabava de passar amb Faitfhull hi quedés reflectida. Així que en el resultat final del tema, les fonts inspiracionals de tots dos músics van quedar barrejades i una mica confuses.
Els Rolling Stones van enregistrar Wild Horses l’hivern següent però el tema no es publicaria fins la primavera de 1971, amb el llançament de Sticky Fingers. Durant aquest intèrval, Keith Richards va ensenyar el tema a Gram Parsons amb qui, després de col·laborar en l’arranjament de Country Honk a Let it Bleed, s’havien fet fet bons amics i sovint compartien les seves creacions. El músic americà va quedar encisat per aquells cavalls salvatges i va convèncer Richards i Jagger que li deixessin gravar el tema amb la seva banda, The Flying Burrito Brothers. Els Stones finalment van accedir i la versió de Gram Parsons va acabar editant-se un any abans que la dels seus propis autors.