CULT OF PERSONALITY
Living Colour
Nikita Khrusxov es converteix en Primer Secretari del PCUS (1953)
Quan el setembre de 1953 Nikita Khrusxov el va substituir com a cap del Partit Comunista de la Unió Soviètica, poc s’imaginava Ióssif Stalin que el seu successor i màxim home de confiança seria qui acabaria convertint-se a la seva mort en el destructor de la imatge que s’havia creat en vida. I és que en un intent de millorar la seva imatge pública, Stalin va construir tot un imaginari de devoció cap a la seva figura que va acabar en una deriva messiànica difícil d’acceptar fins i tot per als seus col·laboradors més propers.
El culte a Stalin va desenvolupar-se a partir del final de la Segona Guerra Mundial, quan es va construir una potent estructura propagandística que generava tota mena de missatges i iconografia al voltant de la seva persona i que ell supervisava personalment. En paral·lel aquest desplegament, el líder soviètic va configurar un gran aparell repressiu amb què va apartar a tots els membres del partit que va trobar al seu pas per considerar que es desviaven dels seus manaments o que podien eclipsar-lo. Aquesta adoració gairebé malaltissa que, com en el cas de Stalin, eleva a líders polítics carismàtics a dimensions gairebé sagrades es coneix com ‘culte a la personalitat’.
Va ser Nikita Khrusxov qui, ja com a Secretari General, va introduir el concepte el febrer de 1956 al discurs que va fer al XX Congrés del PCUS, gairebé tres anys després de la mort de Stalin i que va titular “Sobre el culte a la personalitat i les seves conseqüències”. Va ser conegut durant molts anys com ‘el discurs secret’ ja que fins 1989 no va publicar-se complet i la seva difussió tant dins com fora de l’òrbita soviètica va ser només parcial. En aquest text, Khrusxov no tan sols denunciava els crims comesos pel stalinisme, sinó que iniciava un procés de rehabilitació de tots els membres del partit que havien estat condemnats injustament en el passat.
A partir d’aquella primera referència feta per Khrusxov, el ‘culte a la personalitat’ es va fer servir per identificar la devoció al voltant d’altres altres líders de la història i avui dia és una expressió totalment reconeguda. I és precisament aquest concepte el que va agafar Living Colour a finals dels vuitanta com a títol i eix central del single de llançament del seu àlbum de debut Vivid. Amb Cult of Personality la banda liderada per Vernon Reid volia explicar com alguns dels grans personatges polítics viuen en la dualitat que els situa entre ser una bona o una mala persona, alhora que es preguntava què tenien en comú totes aquestes celebritats per ser capaços de generar una reacció tan unànime. I la resposta per a ell era clara: el culte a la personalitat.
La cançó conté moltes referències polítiques. De fet, arrenca amb una frase editada de l’inici del discurs “Message to the Grass Roots” (Missatge a les bases), pronunciat per Malcom X el novembre de 1963. En diferents moments de la seva lletra se citen personatges com Benito Mussolini, John F. Kennedy, Mahatma Gandhi o el mateix Stalin. I gairebé al final del tema, dos referències més a dicursos de presidents americans: una primera on en un moment on hi ha un buit en la música, se sent de fons el discurs inaugural de Kennedy en què el president dels Estats Units va incloure aquella famosa frase de “no preguntis què pot fer el teu país per a tu sinó què pots fer tu per al teu país”; i una segona, al final de la cançó, on es pot escoltar a Frankin D. Roosevelt proclamant “a l’única cosa que hem de tenir por és a la por”.
Reid sempre ha explicat que aquest és un tema molt especial per a ells, no només per l’èxit comercial que els va reportar, sinó perquè va ser una cançó escrita en una sola sessió d’assaig. Segons ell, el riff va sortir accidentalment una tarda mentre estaven tocant al loft que la banda tenia a Brooklyn. I mai els ha deixat de sorprendre que d’aquelles notes n’acabés sorgint un dels temes més més coneguts de Living Colour. Cult of Personality va guanyar un Grammy a la millor actuació de hard rock de 1989 i el seu video musical es va endur dos premis MTV, un com a millor artista novell i un altre com a millor video grupal.