L’assassinat del president John F. Kennedy és un dels episodis que més ha impactat els ciutadans nord-americans en el darrer segle. Les imatges del tiroteig que va acabar amb la vida de JFK van quedar enregistrades per les càmeres de televisió que aquell 22 de novembre de 1963 seguien la visita a Dallas del cap de la Casa Blanca. Una hora més tard, la policia arrestava Lee Harvey Oswald com a sospitós de ser l’autor dels trets. Però l’acusat no va arribar a ser jutjat, ja que dos dies després, mentre era traslladat a la presó del comtat, va ser ferit de mort per un home que, obrint-se pas entre periodistes, fotògrafs i càmeres, va disparar-lo a l’abdomen. L’autor de l’assassinat va ser Jack Ruby, un membre de l’hampa de Chicago, que el 4 de març de 1964 va ser sentenciat a mort per aquest crim. Posteriorment, el judici es va anul·lar i Ruby va acabar morint a la presó a la espera d’un nou judici i sense haver confessat per què havia tret la vida a l’únic sospitós del magnicidi que va commocionar els Estats Units i el món sencer.

L’impacte dels fets ocorreguts aquell migdia de tardor en la societat americana va ser traumàtic. La mort del president Kennedy deixava orfe a tota una generació que havia erigit aquell dirigent jove, heroic i carismàtic en una icona de la promesa desbordant de possibilitats que s’obrien pas als Estats Units de la segona meitat del S.XX. Aquest sentiment de buidor, tristesa, desorientació i incomprensió que es va apoderar de milions d’americans arran de la mort de Kennedy va ser el que va intentar copsar Paul Simon quan el febrer de 1964 va escriure ‘The Sound of Silence’. 

En aquella època, Paul Simon acabava de retrobar-se professionalment amb el seu antic amic d’infantesa Art Garfunkel. Havien crescut plegats en un barri del districte novaioquès de Queens i en els seus dies d’institut ja havien format un duet que van batejar com Tom & Jerry, en referència als personatges dels dibuixos animats del mateix nom. Quan van tornar a reunir-se el 1963, tots dos eren ja a la universitat i van decidir donar-se a conèixer amb la simple combinació dels seus propis cognoms. Durant prop d’un any, com a Simon & Garfunkel van actuar a clubs de música i en algun festival de folk on els van convidar a compartir escenaris amb artistes de la categoria de Bob Dylan. L’octubre de 1964 finalment van editar el seu primer disc Wednesday Morning, 3 A.M., dins el qual van incloure ‘The Sound of Silence’.

Comercialment l’àlbum va ser un fracàs absolut, fet que va provocar la separació del grup. Paul Simon es va traslladar a Londres, on va començar una carrera en solitari i Art Garfunkel va tornar a la facultat per continuar els seus estudis de matemàtiques. L’estiu de 1965 però va passar un fet inesperat que va marcar un punt d’inflexió en la carrera d’aquests dos músics. Sense cap motiu aparent, diferents ràdios locals de Florida van començar a rebre peticions d’oients per a que posessin ‘The Sound of Silence’. El tema va començar a sonar a les emissores d’aquest estat i ràpidament el redescobriment de la cançó es va anar estenent per tota la costa est fins arribar a Boston. Quan els productors del disc van detectar l’interès que despertava aquella cançó que un any abans havia passat totalment desapercebuda, van aprofitar per revisar-la i rellançar-la afegint-hi un ritme més ràpid amb guitarra elèctrica, baix i bateria.

En poques setmanes, aquest nou ‘The Sound of Silence’ va entrar a les llistes d’èxits i va arribar a situar-se en la primera posició. Immediatament després de conèixer la notícia, Simon va tornar als Estats Units i va proposar a Garfunkel que es tornessin a tancar a l’estudi per gravar nous temes plegats. Fruit d’aquest nou retrobament, el gener de 1966 el duet editava Sounds of Silence, un disc de 10 temes encapçalats per una reedició del ‘The Sound of Silence’ original i que va suposar el llançament definitiu a la fama de Simon & Garfunkel i la consagració del tema com un dels més identificatius d’aquest duet. 

Posteriorment, la cançó s’ha inclòs a la banda sonora de diferents pel·lícules, entre les que destaquen El Graduado, que el 1968 va utilitzar-la en la seva escena final; i Bobby, el film que el 2006 va dirigir Emilio Estévez sobre les darreres hores del senador Robert F. Kennedy, un dels germans petits del President John F. Kennedy i que, com ell, també va morir assassinat. Amb la incorporació del tema en aquest llargmetratge es tancava el cercle: el tema inspirat en la mort de JFK, quaranta anys més tard posava música a l’homenatge cinematogràfic de l’assassinat del seu germà.