THE LONESOME DEATH OF HATTIE CARROLL
Bob Dylan
Mor William Zantzinger (2009)
La mitjanit del 9 de febrer de 1963 un home blanc vestit amb frac i barret d’ala ampla va entrar al bar del prestigiós Hotel Emerson de Baltimore. Anava begut i de males maneres va demanar un bourbon. La cambrera, una dona negra de mitjana edat, atenia un altre client en aquell moment, així que va dir-li que s’esperés un segon que de seguida estaria per ell. L’home no va rebre gens bé la resposta i va entrar en còlera, primer cridant-la amb insults racistes i després colpejant-la brutalment amb el bastó que duia al a mà. Fruit dels cops, la dona va morir per una hemorràgia interna al cap de vuit hores.
Segons va recollir la premsa local, l’assassí es deia William Devereux Zantzinger i era el fill d’un adinerat plantador de tabac de Maryland. La víctima, Hattie Carroll era mare d’onze fills i presidenta d’una associació afroamericana. La crònica detallava que els advocats de Zantzinger havien argumentat que Carroll no havia mort a causa de la pallissa, sinó per un accident cardiovascular provocat per l’estrès que li havia generat l’atac. I destacava també que el jutge havia dictaminat que es tractava d’un homicidi involuntari i que s’establia la condemna en sis mesos de presó i una multa de 125 dòlars.
Bob Dylan tenia 22 anys quan va llegir al diari aquest cas i li va semblar tan impressionant que el càstig per matar algú a cops fos tan irrisori que va decidir fer-ne una cançó. Influït per l’estil de narrador d’històries que tant l’atreia dels mestres del folk com Woody Guthrie i Pete Seeger, va escriure una lletra que recreava un assassinat racista, narrant els darrers instants de la vida de Hattie Carroll, en un tema que porta el seu nom: The Lonesome Death of Hattie Carroll. La versió final va quedar recollida a l’àlbum The Times They Are A-Changin’ que va publicar el 1964.
La cançó conté algunes inexactituds, com el nom mateix de Zantzinger (Dylan va escriure ‘Zanzinger’) o el nombre de fills de Carroll (al tema es diu que n’eren 10). En alguns entorns també se li va criticar que no recollís que la dona va morir bastant després de la pallissa o que exagerés l’ús d’influències polítiques utilitzades per la defensa per evitar una condemna major. La resposta de Dylan a tots aquests comentaris va ser tan clara com irònica: “Aquesta és una història real… Està treta dels diaris”.