THE HERO’S RETURN
Pink Floyd
S'inicia el bombardeig aliat de Dresden (1945)
Entre el 13 i el 15 de febrer de 1945 els exèrcits britànic i americà van llençar més de 3.900 tones de bombes i artefactes incendiaris sobre la ciutat alemanya de Dresden. El bombardeig va destruir el centre d’aquesta població i s’estima que va causar prop de 25.000 víctimes civils. La polèmica sobre si els atacs estaven o no justificats en un moment en què la 2a Guerra Mundial ja albirava la victòria dels aliats, així com la valoració de la seva proporcionalitat i del guany militar que van representar, s’ha convertit en un dels afers més controvertits d’aquest conflicte.
Les forces atacants van justificar el bombardeig al·legant que Dresden era un enclavament estratègic del transport ferroviari de l’exèrcit nazi. Però els detractors d’aquesta ofensiva afirmen que la ciutat no tenia cap importància militar real i que la campanya era totalment innecessària, sobretot tenint en compte que els aliats estaven preparant ja la imminent invasió d’Alemanya.
Les conseqüències físiques i morals de la 2a Guerra Mundial ha estat un tema recollit en diferents expressions artístiques al llarg de les darreres dècades. ‘The Hero’s Return’ n’és un bon exemple. La cançó tracta sobre els soldats que tornen a casa acabat el servei i com aquests afronten assumir que no tots els seus companys han tornat vius. És el cas del protagonista de ‘The Hero’s Return’, que viu turmentat pel record de l’horror viscut durant el conflicte, concretament durant el bombardeig de la capital de Saxònia, tal i com es recull en la primera estrofa: “And even now part of me flies over Dresden at angels one five” ( i encara ara una part de mi vola sobre Dresden a una altitud de 15.000 peus).
El tema forma part de The Final Cut, el darrer àlbum que Roger Waters va editar amb Pink Floyd i que va sortir al mercat el març de 1983. Inicialment, es va plantejar com a banda sonora de la pel·lícula The Wall, amb cançons que s’havien gravat per al disc del mateix nom tres anys abans. Però l’esclat de la Guerra de les Malvines la primavera de 1982 va fer que Roger Waters, que era qui estava liderant el projecte, canviés de plans i comencés a crear material nou. El baixista i compositor va considerar que la resposta de Margaret Thatcher al desafiament argentí a l’Atlàntic Sud era una ofensiva militar totalment injustificada. És més, la va interpretar com una traïció als soldats que, com el seu pare, havien perdut la vida al front de la 2a Guerra Mundial defensant la llibertat i la cerca d’una pau que els líders mundials no semblaven tenir intenció de preservar.
D’aquest nou plantejament en va sortir un àlbum de temàtica obertament antibèl·lica però que no va ser capaç d’evitar la guerra entre els membres de la banda. Durant el procés de gravació les tensions entre els músics es van fer cada cop més insostenibles i finalment, el desembre de 1985, Waters va anunciar la dissolució de Pink Floyd. Richard Wright ja feia temps que havia estat apartat del projecte. I David Gilmour i Nick Mason van continuar signant els seus treballs posteriors com a Pink Floyd, fet que va desencadenar una batalla legal amb Roger Waters per veure qui podia utilitzar el nom del grup. Vist en perspectiva, la tria del títol del que va acabar sent el darrer disc abans de la separació de la banda no sembla casual. Originàriament s’havia de titular Spare Bricks però en el darrer moment el van canviar per The Final Cut, una expressió extreta d’una frase de l’obra Juli Cèsar de William Shakespeare i que sentencia: “This was the most unkindest cut of all‘ (Aquest va ser el tall més desagradable de tots). En el cas de Pink Floyd, no només va ser el tall més desagradable, sinó que es va convertir en el tall final.