SUZIE Q

Creedence Clearwater Revival

'Apocalypse Now' guanya la Palma d'Or a Cannes (1979)

L’estiu de 1979 Francis Ford Coppola estrenava la que s’ha convertit sense dubte en una de les seves pel·lícules de culte: Apocalypse Now. A partir d’un guió basat en El Cor de les Tenebres de Joseph Conrad, però traslladant l’escenari de l’Àfrica al Sudest Asiàtic, en aquesta cinta, el director americà explora els límits de la moral i l’ètica en la guerra, alhora que aprofundeix en la psicologia d’un home pertorbat pels horrors que es troba al camp de batalla. Tot i que va estar nominada com a millor pel·lícula als principals guardons cinematogràfics, va ser a Cannes on va endur-se la Palma d’Or en aquesta categoria. De fet, quan Coppola la presentar a aquest Festival va puntualizar que “aquesta no és una pel·lícula sobre la Guerra del Vietnam, això és Vietnam”.

Moltes de les escenes d’Apocalypse Now han quedat gravades a la retina d’espectadors de tot el món. I la cura i la precisió amb què es van triar els temes musicals que acompanyen cadascuna d’aquestes imatges hi tenen un paper fonamental. És el cas del tema que es va fer servir per a la recreació de la visita de les noies de Playboy a les tropes. L’escena arrenca amb el soroll inconfusible d’un’helicòpter aproximant-se; segueix amb el presentador acabat d’aterrar donant la benvinguda als soldats; i a continuació, mentre les noies van baixant a l’escenari entre ovacions, comencen a sonar les notes de Suzie Q interpretades en directe per una banda contractada per l’ocasió. La cançó és un tema de Dale Hawkins, un cantant de Louisiana que va gravar-la el 1957, tot i que posteriorment va ser versionada per altres músics, com Gene Vincent, o The Rolling Stones. Però sense dubte, la que més èxit va tenir va ser l’adaptació que en va fer Creedence Clearwater Revival el 1968 i que la banda va incloure en el seu àlbum de debut.

CCR, les sigles amb què sovint es coneix aquest quartet format pels germans John and Tom Fogerty, Stu Cook i Doug Clifford, van irrompre a l’escena musical de finals dels seixanta i en només cinc anys d’història es van consolidar com una de les bandes més populars i influents de la història del rock. I la selecció de Suzie Q com a un dels seus temes de llançament hi va tenir una gran ascendència. Però qui s’amaga darrera d’aquest nom femení tan enigmàtic a qui Dale Hawkins va escriure la cançó? Doncs tot apunta que Susie-Jane Quealy, una ballarina rossa d’ulls blaus que la dècada dels trenta es va fer força popular a San Francisco, gràcies a les actuacions que feia amb la seva germanastra pels principals hotels de la ciutat.

Susie-Jane Quealy, que al casar-se va passar a dir-se Susie-Jane Dwyer, havia nascut a Salt Lake City el 1915 però abans dels vint va canviar el fred de la seva Utah natal pel clima més temperat de California. Allà va introduir-se en els nous moviments que començaven a sorgir en el món de la dansa, especialment al voltant del que es coneixia com a Big Apple, una forma de ballar inspirada en la tradició afroamericana. La seva aportació al desenvolupament d’aquest estil va ser tan rellevant que un dels seus passos va ser batejat com a Susie Q en el seu honor. Fer el Susie Q es va convertir en una expressió tan popular en aquell entorn que fins i tot la cantant de jazz Lil Hardin Armstrong, segona esposa de Louis Armstrong, va enregistrar el 1936 un tema dedicat a aquest pas de ball: Doin’ the Suzie Q. Quan dues dècades més tard aquesta història va arribar a Dale Hawkins, va decidir fer una cançó inspirada en el nom de la seva protagonista i titular-la amb el sobrenom amb què se la va identificar gràcies al seu pas de ball.