RUN LIKE HELL
Pink Floyd
Es produeix la Nit dels Vidres Trencats (1938)
La nit del 9 al 10 de novembre de 1938 les SS de l’Alemanya nazi van llançar un atac contra la població jueva del seu territori. Des de l’arribada de d’Adolf Hitler al poder cinc anys abans, s’havien dictat nombroses lleis per restringir l’activitat econòmica d’aquesta comunitat que, amb mig milió de persones censades, representava poc menys de l’u per cent de la població del país. Dos dies abans un jove jueu havia disparat un diplomàtic a l’ambaixada alemanya de París i Joseph Goebbels va aprofitar aquest fet per incitar la població contra tota tota la comunitat. En menys de 24 hores, per tot el Reich es van incendiar i destruir prop de 1.600 sinagogues, es van profanar cementiris, es van destruir més de 7.000 botigues i magatzems jueus, es van detenir més de 30.000 persones i se’n van assassinar gairebé un centenar. Aquella fatídica nit, que la història recorda com la Nit dels Vidres Trencats, començava una nova fase de les activitats antissemites del partit nazi on es donava pas a una persecució sistemàtica que acabaria amb l’extermini de gairebé sis milions de jueus d’arreu d’Europa
Quaranta anys després d’aquest malson que Hitler va instaurar al continent, Pink Floyd va llançar The Wall, un doble disc conceptual creat per la banda britànica a partir de vivències personals de Roger Waters i en les quals el pes del context de la Segona Guerra Mundial (on el seu pare va morir lluitant al camp italià d’Anzio) i el germen dels feixismes hi tenen un paper rellevant. The Wall relata la vida fictícia de Pink, una estrella del rock mentalment malalta a causa dels traumes que han marcat la seva vida. Per protegir-se d’aquests elements nocius que el turmenten, l’antiheroi protagonista d’aquesta història es construeix un mur mental que l’aïlla del món i que l’acaba portant cap a un món de fantasia destructiva que intenta pal·liar amb el consum de drogues. En una de les seves al·lucinacions, en el transcurs d’un concert Pink creu convertir-se en un dictador feixista. Enmig del deliri veu el públic com un grup turbulent i els ordena assaltar els barris de les minories, en una clara referència al tràgic episodi de la Nit dels Vidres Trencats. La cançó encarregada de posar música a aquest passatge és Run Like Hell.
Inclosa al segon bloc del segon disc, Run Like Hell és un tema fet a quatre mans entre Roger Waters i David Gilmour. El primer, que és qui la canta, en va escriure la lletra; mentre que el segon en va compondre la música i va encarregar-se d’enregistrar el “Run, run, run” (Corre, corre, corre) que es repeteix en diversos moments al llarg de la peça. Originàriament la pista era més llarga però la van haver d’escurçar a causa de les limitacions de temps del format de vinil original en què es va gravar The Wall. Aquest àlbum està considerat no només com un dels millors treballs de Pink Floyd, sinó com un dels millors de la història del rock. Reconegut per la seva complexitat lírica i musical, és un dels discs de rock més influents que s’han produït mai i a nivell comercial encara avui segueix sent un dels més exitosos de tots els temps amb més de 33 milions de còpies venudes arreu del món.
El 1989, deu anys després del llançament de l’àlbum, la casualitat va voler que fos també un 9 de novembre la data en què caigués el Mur de Berlin, un dels símbols del Teló d’Acer que dividia físicament i ideològicament el món durant la Guerra Freda. I Roger Waters, que en aquell moment ja havia abandonat Pink Floyd però que continuava la seva carrera en solitari sense perdre els actius que considerava seus de l’època en què havia format part de la banda, voler homenatjar aquell fet històric amb un concert en viu de The Wall de magnituds èpiques. La coincidència del títol i les múltiples connexions i referències de l’àlbum amb la història i el simbolisme d’aquell mur que dividia la capital alemanya i que rodejava la part oest de la ciutat, aillant-la de la RDA, ho convertien en una oportunitat única. I així l’estiu de 1990, més de 300.000 persones van poder gaudir de l’espectacle que es va muntar en un terreny situat entre Postdamer Platz i la Porta de Brandemburg i que fins feia vuit mesos havia estat part de la ‘terra de ningú’ del Mur de Berlin. En aquest ambiciós projecte Waters va comptar amb la participació d’artistes com Van Morrison, Sinéad O’Connor, The Band, Cindy Lauper, Brian Adams o Scorpions. Aquests darrers, que pocs mesos després llançarien un tema inspirat també en tots els canvis que comportava la caiguda del mur de Berlin i que titularien Wind of Change, van ser els encarregats d’acompanyar Waters en la interpretació de Run Like Hell en aquesta ocasió.