RIDE THE LIGHTNING
Metallica
Neix Harold P. Brown, inventor de la cadira elèctrica (1869)
L’estiu de 1890, William Kemmler, un venedor ambulant de verdures de Nova York fill d’immigrants alemanys, va convertir-se en el primer condemnat a mort executat a la cadira elèctrica. Havia estat declarat culpable de l’assassinat de la seva amant, a qui hauria obert el cap amb una destral, i el jutge encarregat de dictar sentència va dictaminar que aquell seria el mètode amb què li treurien la vida. El novedós artefacte letal havia estat inventat per Harold P. Brown, un enginyer de Wisconsin i antic empleat de Thomas Alva Edison, que va dissenyar-lo a partir d’un silló de dentista al qual se li aplicaven uns dispositius que descarregaven corrents elèctriques.
Kemmler va entrar a la sala d’electrocució a dos quarts de set del matí i després de ser presentat als 17 testimonis, l’agutzil el va asseure a la cadira, li va tapar la cara i li va col·locar el sistema metàl·lic sobre la coroneta del cap acabada d’afaitar. La primera temptativa d’electrocució va ser un fracàs: el condemnat va patir convulsions durant 17 llargs segons al final dels quals encara seguia viu. Immediatament es va augmentar el voltatge però el generador necessitava temps per carregar-se de nou i durant aquest interval es va sentir com Kemmler udolava de dolor. La segona descàrrega elèctrica que li van haver d’aplicar es va allargar més d’un minut en una escena que els presents van descriure com espantosa, amb una tremenda olor a carn cremada i una espessa fumera sortint del cap de l’executat.
En els mesos següents el sistema es va anar perfeccionant i en poc temps la cadira elèctrica es va convertir en el mètode d’execució més generalitzat als Estats Units fins ben entrada la dècada dels cinquanta. Tot i així, segueix sent legal a diversos estats americans, on es dona al condemnat l’opció de triar entre la injecció letal i l’electrocució, tot que són pocs els que escullen aquesta segona alternativa. La vigència del mètode però ha suscitat diferents protestes i manifestacions en contra de la seva utilització per part de diversos col·lectius. És el cas de Metallica, que el 1984 va triar la imatge d’una cadira elèctrica envoltada de llampecs simulant les seves descàrregues com a element central de la portada d’un dels seus treballs més emblemàtics: Ride the Lightning. Aquest era el segon disc de la banda californiana, que després de l’èxit aconseguit amb Kill ‘Em All, entrava als estudis Sweet Silence de Copenhague d’on en van sortir amb el que per a molts és un dels millors àlbums de metal de tots els temps.
Amb la imatge que presidia la caràtula, James Hetfield, Lars Ulrich, Kirk Hammett i Cliff Burton feien una clara referència a la temàtica que aborda el tema que dóna nom al disc. I és que Ride the Lighning relata els moments finals d’un condemnat a morir a la cadira elèctrica. El tema va ser escrit per Dave Mustaine, el fundador i principal compositor de Megadeth i que anteriorment havia estat guitarrista de Metallica, a partir d’una proposta de Hammet. Expliquen que el guitarrista estava llegint The Stand de Stephen King i li va cridar l’atenció un passatge on un sentenciat a mort deia que volia “cavalcar com un llamp” i va pensar que aquesta expressió podia ser un bon títol per a una cançó.
Ride The Lightning és un clar al·legat contra la pena de mort, amb versos on la banda deixa clar que per a ells ningú mereix la mort, siguin quines siguin les circumstàncies del mal que hagi comès. “Who made you God to say I’ll take your life from you?” (Qui et va convertir en Déu per dir jo et treuré la vida?) canten en una de les frases més polèmiques de la cançó. La resta dels versos, acompanyats del so de les guitarres distorsionades, embolcalla a qui els escolta en el sentiment d’angoixa i pànic que sent el protagonista just abans de ser electrocutat. El crits que Ulrich va gravar a continuació de la frase “I don’t want to die” (No vull morir) que canta Hetfield a la part central de la cançó van acabar de donar-li dramatisme de l’escena que descriu Ride The Lightning i que l’ha convertit en un dels grans clàssics de Metallica.