Una efemèride. Una cançó. I la història que les connecta. Cada dia. Des de l'1 de gener fins el 31 de desembre.

RESPECT
Aretha Franklin

Es publica la foto de la salutació Black Power als JJOO de Mèxic (1968)

Tot i que van tenir grans moments esportius, els Jocs Olímpics de Mèxic han passat a la història per un acte de gran rellevància político-social a nivell mundial: la salutació ‘Black Power’ dels afroamericans Tommie Smith i John Carlos. Aquesta cita olímpica es celebrar l’octubre de 1968, en ple apogeu d’aquest moviment dels drets civils de la població negra dels Estats Units i just uns mesos més tard de l’assassinat de Martin Luther King. En aquest context reivindicatiu, hi va haver un intent per boicotejar la cita olímpica intentant convèncer els atletes de color que no hi competissin. Però finalment aquesta proposta no va prosperar i els esportistes van decidir fer sentir la seva veu d’una altra manera. El podi aconseguit pels velocistes afroamericans Tommie Smith i John Carlos en la prova dels 200 metres llisos va propiciar l’ocasió perfecta.

Cobrint la distància en menys 20 segons, Tommie Smith no només va guanyar la cursa sinó que va aconseguir establir un nou rècord mundial. Creuant la meta darrere seu, va entrar l’australià Peter Norman i immediatament després John Carlos, que s’adjudicava així la tercera posició. Acabada la carrera, els tres corredors van pujar al podi per recollir les seves medalles. Tots tres lluïen insígnies del Projecte Olímpic pels Drets Humans, una iniciativa creada amb l’objectiu de lluitar contra el racisme en l’esport. En aquell moment, el detall va passar força desapercebut, però quan va començar a sonar l’himne nacional i van enfocar els dos atletes americans, tothom va poder veure clarament com aquests

abaixaven el cap, tancaven els ulls i alçaven el seu puny enfundat en un guant negre com a símbol d’orgull de la seva raça i reivindicació de la igualtat de drets. En un inici havien previst dur posats els guants a totes dues mans però Carlos es va oblidar els seus a la Vil·la Olímpica i va ser Norman qui els va suggerir que es repartissin els dos que tenien. 

El gest no va agradar ni al president del COI, el també nordamericà Avery Brundage, ni a molts dels espectadors de l’Estadi Olímpic, que van escridassar tots dos atletes. De tornada a casa, Smith i Carlos van ser condemnats a l’ostracisme. Tots dos van ser vetats a representar els Estats Units en l’esport olímpic, un càstig que també va rebre al seu país Peter Norman per haver-se solidaritzat amb els seus companys de podi. Smith i Carlos van voler retornar-li el detall de forma pòstuma el 2006 quan aquest va morir d’un atac cardíac, oferint-se a ser els portadors del fèretre al seu funeral.

Fora del territori americà, se sabia de l’existència de les desigualtats racials que es produïen als Estats Units. Però la publicació a la premsa de tot el món d’aquella potent imatge batejada com el podi del Black Power va suposar la internacionalització del moviment que reivindicava els drets dels afroamericans que eren discriminats i oprimits pel color de la seva pell, alhora que emfasitzava l’orgull racial. Al llarg de la segona meitat dels seixanta i principis dels setanta el Black Power va tenir una presència destacada en la societat i molts dels artistes negres d’aquella època van contribuir a la seva difusió a través de la seva música, amb cançons que van acabar convertint-se en himnes d’aquest moviment. Respect, d’Aretha Franklin n’és una de les més icòniques.

Tot i que va ser Franklin qui la va convertir en el gran èxit que coneixem avui dia, va ser Otis Redding qui va escriure la cançó i la va editar el 1965. La va compondre al tornar d’una gira al tenir la sensació que, després d’estar tants dies fora de casa, la seva dona no el tractava amb el respecte que es mereixia. El tema  de Redding va tenir un pas discret per les llistes americanes però la sort de Respect va fer un tomb el 1967 quan Aretha Franklin, que llavors només tenia 24 anys, va acceptar versionar-la.

La cantant de Memphis va reinterpretar el tema donant-li una nova òptica revolucionària que la convertiria en tota una declaració intransigent i inquebrantable del respecte que reclamava a la seva tornada. En poques setmanes, la versió de Lady Soul va arribar a la primera posició de gairebé totes les llistes musicals, on va romandre-hi durant més de tres mesos. La potència de la veu de Franklin i la contundència del missatge que cantava, ràpidament van connectar amb les reivindicacions de la societat del moment, especialment amb les del moviment del poder negre, que la va incorporar gairebé com un himne.

I quan tres anys després del seu llançament, Tommie Smith i John Carlos van captar l’atenció de tot el món amb el seu gest des del podi de l’estadi olímpic de Ciutat de Mèxic, la cançó d’Aretha Franklin va convertir-se en la millor banda sonora d’aquella icònica imatge. Els dos atletes reclamaven amb els eu gest respecte a la població negra americana. L’artista de Georgia ho feia posant tot el seu sentiment en els versos del tema: R-E-S-P-E-C-T Find out what it means to me (R-E-S-P-E-C-T-E Averigua què significa per a mi).

ROSES OF PICARDY Previous Post
I WILL SURVIVE Next Post