NOTHING ELSE MATTERS
Metallica
Roald Amundsen arriba al Pol Sud (1911)
El S.XX va arrencar amb només una bandera per clavar al mapa de les conquestes expedicionàries: el Pol Sud. Feia més de mig segle que l’Antàrtida era l’objectiu més anhelat dels descobridors i la cursa per ser el primer a arribar al punt geogràfic més meridional del planeta es va convertir en un dels grans desafiaments científics i patriòtics del moment.
El primer que ho va intentar va ser l’irlandès Ernest Shakelton el 1908, però les greus complicacions que va patir la seva expedició va obligar-lo a fer mitja volta a poc menys de 200 quilòmetres de l’objectiu. L’èpica travessa de Shakelton i els seus homes va demostrar que la gesta era possible i va deixar el camí obert per a l’assalt final. El testimoni el recollirien tres anys més tard el britànic Robert Falcon Scott i el noruec Roald Amundsen quan l’octubre de 1911 van partir rumb al Pol Sud. Cadascun d’ells ho va fer seguint una ruta diferent i amb equipaments dispars. El primer anava bàsicament amb trineus a motor i poltres siberians, una tria que no el va afavorir gens. Els trineus se li van espatllar i els animals se li van morir, així que Scott i els seus homes va haver de fer part del trajecte a peu. Amundsen en canvi va optar per viatjar només amb trineus tirats per gossos esquimals, més resistents a l’entorn i que, sense tants escrúpols com el seu rival, convertien en aliment a mida que els perdien.
En un viatge força més plàcid que el de Scott, el 14 de desembre l’expedició d’Amundsen va arribar al seu objectiu, va plantar-hi la bandera noruega i tornar sense incidents. Es convertia així en el primer home que posava els peus al Pol Sud. Scott l’assoliria un mes més tard, el 18 de gener. Però en el viatge de tornada van ser engolits per una tempesta de neu i els seus cossos no van ser trobats fins al cap de deu mesos a 600 quilòmetres del campament base.
Des d’aquella conquesta històrica del punt més remot del globus terraqui, l’Antàrtida s’ha convertit en l’espai ideal per a investigadors d’arreu del món que han trobat en aquest entorn deshabitat un laboratori perfecte. Actualment hi ha més de seixanta estacions científiques d’una vintena de països, on hi viuen aproximadament 4.000 persones a l’estiu i prop d’un miler a l’hivern. La vida en aquest continent gelat transcorre al compàs de l’estudi i investigació. Però el 8 de desembre de 2013 els seus científics i residents van poder viure un moment molt especial que, durant una hora i mitja, els va alterar l’agenda habitual: un concert de Metallica.
L’esdeveniment formava part d’una campanya de màrqueting de Coca-Cola Zero vinculada a la conscienciació ambiental i va convertir Metallica en l’única banda de la història que pot dir que ha tocat a tots els continents. Va organitzar-se en les immediacions de la base científica argentina Carlini, seguint els estrictes procediments establerts per la Direcció Nacional Antàrtica (DNA) i d’acord amb les pautes del Protocol de Protecció Antàrtica. Per fer-ho possible, es va muntar una enorme cúpula geodèsica transparent com a espai per al concert i es van instal·lar quatre grans panells solars per alimentar el generador de la base. Però a banda de totes aquestes mesures, per tal de preservar també l’entorn de l’agressió acústica, James Hetfield, Lars Ulrich, Kirk Hammet i Robert Trujillo van tocar sense amplificació per al poc més d’un centenar de persones que van tenir el privilegi de compartir aquest espai amb la banda. Tots ells van haver de seguir l’actuació a través de la transmissió que els feien a través d’auriculars ja que, sense ells, l’únic instrument que es podia escoltar era la bateria.
Per al setlist d’aquesta actuació tan especial Metallica va triar una selecció de deu de les seves cançons més exitoses. El trash metal de temes com Sad But True, Enter Sandman o Master of Puppets va ser el protagonista dins d’aquell singular auditori, però també hi va haver un moment per recordar una de les seves grans balades: Nothing Else Matters. Aquest tema, presentat el 1992 com un dels senzills del cinquè àlbum de Metallica i que va ser batejat amb el mateix nom de la banda, és un tema molt especial per a James Hetfield, ja que el seu títol està inspirat en les darreres paraules que va dir el seu avi abans de morir: “nothing else matters” (no importa res més). Les primeres notes de la seva famosa intro les va compondre gairebé de casualitat mentre parlava per telèfon. Amb una mà aguantava l’auricular i amb l’altra va començar a tocar a l’aire les cordes de la guitarra que tenia a la falda. I així, el que va començar gairebé com una acció inconscient va acabar convertint-se en un dels arpegis més reconeguts de la història del rock.
Nothing Else Matters és un dels temes que mai falta en un concert de Metallica, tot i que quan l’interpreten en directe sovint en varien l’estructura i la precedeixen d’una intro de Kirk Hammet. Així és com la van tocar en aquella actuació antàrtica de 2013, fent embogir les privilegiats assistents que, amb els auriculars ben col·locats a les orelles, van poder poder corejar-la a pocs metres de distància dels seus ídols.