MR. JONES

Counting Crows

Neix el pintor Pablo Picasso (1881

A principis dels noranta es formava a la ciutat californiana de Berkeley una de les bandes de rock referents de la dècada: Counting Crows. Liderats pel cantant Adam Duritz, aquests joves músics tocaven en petits locals de la Badia de San Francisco i ben aviat es van convertir en una de les formacions habituals dels locals de música en directe de la zona. A principis de 1994 però van passar de ser un grup només conegut a Califòrnia a sonar a totes les ràdios  del món gràcies a Mr. Jones, un dels temes del seu primer àlbum, August and everything after.

Però qui era el Mr. Jones de qui parlava la cançó? Doncs Marty Jones, un dels amics de la infantesa de Duritz i que havia estat també el baixista de la seva primera banda, The Himalayans. El líder dels Counting Crows la va escriure després d’una nit en què van anar plegats al concert d’un guitarrista de flamenc que estava de gira per Amèrica. Després de l’actuació, van continuar de festa per diferents bars de on van veure un músic envoltat de dones, una situació que els va fer bromejar sobre què senzilla seria la seva vida si mai arribessin a convertir-se en estrelles del rock. Quan Duritz va arribar a casa seva, ja de matinada, es va seure a escriure sobre el que havien viscut aquella nit i amb aquest relat com a eix vertebrador de la història va fer una reflexió sobre el desig dels joves per aconseguir els seus somnis. El resultat va ser una cançó tan icònica que fins i tot ha donat nom a la que als Estats Units es coneix com la ‘Jones Generation’, aquí popularitzada com ‘Generació X’ i que agrupa els nascuts entre 1954 i 1965.

Mr. Jones parla bàsicament d’anhels musicals però també existencials i en els seu versos Duritz hi va incloure picades d’ullet a alguns dels seus referents musicals, com al·lusions a Bob Dylan o Van Morrison. Aquest darrer, evident en el “sha-la-la-la-la-la-la” extret de Brown-Eyed Girl de  amb què arrenca la cançó i que es repeteix en diferents ocasions al llarg de la peça. Però a banda d’aquestes referències musicals, la cançó també té una plasticitat que es percep en els detalls cromàtics que cita en relació als altres dos personatges que s’hi citen. D’una banda, María, la ballarina de cabells negres que ensenya flamenc i que apareix també en altres temes del disc. De l’altra, Pablo Picasso, a qui evoca amb imatges d’El Vell guitarrista cec. Amb la cita del pintor malagueny i la referència a aquesta obra de la seva època blava, Adam Duritz trasllada el toc extra de sentiment i emoció de les pintures als versos de la cançó, verbalitzant que vol pintar el seu futur en colors en comptes de fer-ho en tons grisos com ho fa la majoria de la gent.