HELL BELLS

AC/DC

Surt a la venda el joc del Monopoly (1935)

El 5 de novembre de 1935 sortia a la venda un dels jocs de taula més populars del darrer segle: el Monopoly. La patent era de Charles Darrow, un venedor d’escalfadors domèstics de Pensilvania que s’havia quedat a l’atur durant la Gran Depressió i que, després del seu intent fallit de vendre la idea a l’empresa de joguines Parker Brothers, va decidir construir-lo manualment. Amb un tros d’hule com a tauler i unes cartes fetes totalment a mà, Darrow va començar una petita producció casolana que va tenir tant d’èxit que la mateixa companyia que havia rebutjat el joc uns mesos abans va fer-li una oferta per comprar-li la patent, gràcies a la qual va començar a fabricar-lo a escala industrial. Per motius comercials i de marketing, Parker Brothers, actualment una de les marques de la multinacional Hasbro, ha mantingut a Darrow com a l’inventor del Monopoly. Però l’autora original d’aquest conegut joc és de fet Elizabeth Magie, una escriptora que per il·lustrar els ensenyaments de l’economista Henry George el 1904 va patentar un joc anomenat The Landlord’s Game (El Joc del Propietari). L’invent de Magie es va fer molt popular durant la primera dècada del S.XX i en els anys següents es va editar en diferents formes i versions sense que ella en tingués el control. 

El Monopoly patentat per Charles Darrow i produït per Parker estava inspirat en els carrers d’Atlantic City, una població de la costa est americana que en la dècada dels trenta concentrava un gran nombre de casinos, locals de jocs d’atzar i propietats atractives per invertir-hi. Durant el primer any se’n van produir trenta cinc mil unitats per setmana, cadascuna de les quals es venia per 2 dòlars. Des de llavors, la popularitat del joc no ha parat de créixer. No coneix fronteres ni barreres lingüístiques i amb el temps s’ha convertit en un dels jocs de taula que ha acompanyat a diferents generacions. 

Mantenint les mateixes regles de funcionament d’aquella primera edició, avui les versions del Monopoly es compten per centenars. Les més populars són les que s’han fet de ciutats d’arreu del món, però des de mitjans dels vuitanta Hasbro ha comercialitzat també edicions especials sobre diferents temàtiques: pel·lícules, sèries de televisió, clubs de futbol i, com no, bandes de rock. Entre els grups que poden presumir de tenir el seu propi joc de Monopoly, hi ha The Beatles, Queen, Kiss, Metallica o AC/DC, sent aquest darrer un dels que més unitats n’ha venut. Amb un taulell totalment personalitzat i bitllets de moneda pròpia, les caselles que tradicionalment són ocupades per carrers, en aquesta versió s’omplen de cançons, àlbums, concerts de la banda australiana que els jugadors poden comprar i vendre amb fitxes de metall que representen icones de la discografia del grup com ara la gorra d’Angus Young, el canó de For Those About to Rock, el llamp del seu emblemàtic logo o la campana de Hell Bells.

Llançada el 1980, Hell Bells va ser el primer senzill de l’àlbum Back in Black, el primer que AC/DC publicava sense Bon Scott i que va suposar el debut de Brian Johnson com a vocalista del grup. El tema comença amb el so fúnebre de quatre campanades que donen pas a la de guitarra d’Angus Young i a la posterior incorporació de la resta de membres de la banda. El tema va ser escrit com un homenatge a Scott, que havia mort mig any abans a causa d’una intoxicació etíl·lica, així que la tria d’aquesta arrencada com a primera pista de l’àlbum no va ser causal. 

La cançó la van escriure Angus i Malcom Young amb el Brian Johnson, que tot just s’acabava d’incorporar però que ja participava activament en la composició de les lletres de les peces del disc. Durant la darrera fase del procés de creació dels temes, tota la banda va traslladar-se unes setmanes a les Bahames, on hi havia l’estudi que havia d’acollir la gravació de l’àlbum. Però al cap de pocs dies, Johnson es va quedar sense material escrit ni inspiració per fer més versos, la qual cosa el va dur a un bloqueig mental. Un matí mentre esmorzaven, de sobte, enmig d’una conversa amb el productor Mutt Lange, va començar una tempesta tropical. Lange va exclamar: Oh, està tronant!”, un comentari al qual Johnson espontàniament va respondre: “està tronant. Cau la pluja venint com un huracà. Hi ha una llum blanca centellejant”. El cantant britànic no estava fent res més que donar el parte metereològic, però de seguida es va adonar que aquelles paraules podien funcionar perfectament en una cançó que fos també un homenatge al seu antecessor al capdavant dels AC/DC. El resultat final es va titular Hell Bells i els seus primers versos començaven així: “I’m a rolling thunder, pouring rain, I’m coming on like a hurricane, My lightning’s flashing across the sky You’re only young but you’re going to die” (Sóc un tro vibrant, pluja torrencial, estic arribant com un huracà, el meu llamp està centellejant travessant cel. Només ets jove, però moriràs”).