HALLELUJAH
Leonard Cohen
Se celebra Sant David
Un rei: David. Dos significats: l’estimat i l’escollit de Déu. I tres religions que el veneren: el cristianisme, judaisme i l’islam. I és que la figura d’aquest monarca que va governar Israel el S.X a.C té una importància cabdal per a aquestes tres confessions. Fill d’Isaí i pare de Salomó, David va ser el rei que va aconseguir unificar les diferents tribus israelites sota l’autoritat d’un únic monarca i més tard expandir l’abast d’aquest territori, anexionant-hi ciutats com Petra, Samaria, Jerusalem i Damasc.
En les escriptures sagrades de les creences que el veneren, el Rei David es presenta com un governant valent, ambiciós i de caràcter guerrer. Però també se’n destaca la seva vessant com a músic i poeta. Havia desenvolupat el seu geni artístic durant la seva joventut, quan feia de pastor passant llargues jornades solitàries en comunió amb la natura mentre tenia cura dels ramats. I a banda de la disciplina, el valor, la fortalesa, la paciència i la fe que va manifestar en aquells primers anys de la seva vida, la seva capacitat creadora en l’àmbit musical s’apunta també com un dels elements que Déu hauria valorat a l’hora d’escollir-lo per ocupar el tro d’Israel.
Aquesta vessant artística del Rei David per complaure el Creador és el punt de partida que Leonard Cohen va agafar com a font d’inspiració d’un dels seus temes més cèlebres: Hallelujah. I ho va fer des de la primera estrofa, on no només es refereix a un acord celestial que el monarca composava per a Déu, sinó que detalla com s’executa a mida que el canta: “It goes like this, the fourth, the fifth, the minor falls, the major lifts, the baffled king composing Hallelujah” (fa així, la cuarta, la cinquena, cau la menor i puja la major, el rei desconcertat composa l’Al·leluia). Tot i que sense tornar a mencionar-lo explícitament, la referència al Rei David és present també en els versos següents, quan Cohen fa referència al moment en què va veure a Betsabé banyant-se en un terrat i va quedar meravellat per la seva bellesa.
Malgrat el que podria fer pensar el seu títol i els diferents passatges de la cultura judeocristiana a què fa referència, aquesta no és una cançó de temàtica religiosa. Si bé és cert que està escrita com si fos una oració, no és una pregària espiritual ni tracta sobre la fe, sino que aborda, des d’una perspectiva molt personal, una temàtica tan universal com és la felicitat i el dolor que causa l’amor. L’Hallelujah de Cohen és un lament sobre un amor trencat, amb moments d’arrepentiment, culpa i també reconciliació.
Cohen va explicar que Hallelujah va ser una de les cançons que més li havia costat d’escriure. Va trigar més de tres anys a acabar-la i hi va dedicar jornades llarguíssimes, al llarg de les quals va omplir fulls sencers amb més de vuitanta estrofes abans no va tancar la lletra definitiva. Tot i que actualment és una de les cançons més icòniques de Leonard Cohen, quan el 1984 el músic canadenc va publicar Hallelujah el tema va tenir una rebuda molt discreta. I no va ser fins al cap de deu anys, quan la va gravar el músic de rock alternatiu Jeff Buckley, que la cançó va captar l’atenció de tot el món i es va acabar convertint en un dels temes més versionats de tots els temps. En els darrers anys, una altra interpretació que també ha estat molt destacada es la que va fer el cantautor Rufus Wainwright.