ECHOES
Pink Floyd
El Vesubi entra en erupció i destrueix la ciutat de Pompeia (79 a.C.)
“Àmplies capes de foc il·luminaven moltes parts del Vesuvi; la seva llum i la seva brillantor eren més vívids per la foscor de la nit… era de dia arreu de món, però allà la foscor era més fosca i espessa que qualsevol altra nit”. Així va descriure l’advocat romà Gai Plini Segon l’erupció del volcà situat davant la badia de Nàpols que es va produir l’estiu del 79 a.C. Després de quatre dies de tremolors de la terra als quals els habitants de la zona no van donar gaire importància, el matí del 24 d’agost, una columna de fum va elevar-se per sobre el mont Vesubi i al cap de poques hores el seu cràter va començar a escupir tonelades de lava. L’erupció va devastar la regió i va sepultar Pompeia sota un mantell de pedres volcàniques ardents i vapors de sofre i provocant la mort de més de 5.000 persones.
Les capes de cendra de més de 30 metres de gruix que ho van cobrir tot, va deixar Pompeia enterrada i no va ser fins al S.XVI que es van descobrir les seves runes i es van començar els treballs per mirar de reconstruir la ciutat. Una de les restes arqueològiques més preuades de tot el que s’ha recuperat al llarg de segles d’excavacions és l’amfiteatre, el més antic del que es té constància i que gairebé 2.000 anys després de la seva construcció es va convertir en l’escenari triat per Pink Floyd per enregistrar en directe Live at Pompeii, un espectacular concert enregistrat sense públic, la cançó principal del qual és sense dubte Echoes.
Amb els seus 23 minuts i mig de durada, el tema va ocupar tota la cara B del vinil original de Meddle, l’àlbum on es va publicar el 1971. Escrita pels quatre membres de la banda, esta considerada la composició més ambiciosa del grup. Ja feia cinc anys que Syd Barret havia deixat el grup i Roger Waters, Nick Mason, Richard Wright i David Gilmour volien demostrar que també eren capaços de fer peces originals i creatives.
Inicialment la cançó s’havia de titular The Return of the Son of Nothing i tenia una lletra adequada a aquest títol. Però a l’adonar-se que tornaven al registre espacial que ja havien abordat en temes com Astronomy Domine o Interestellar Overdrive van decidir canviar-la totalment enduent-se-la cap a l’imaginari del fons marí. Aquest canvi d’orientació de temàtica va venir arran d’una nota que va sonar al teclat de Wright i que va cridar l’atenció de Waters. El baixista la va gravar en un micròfon connectat a un altaveu i l’efecte d’eco “ping” que en va resultar va donar a la resta dels músics la idea d’arrencar la cançó amb aquell so que recordava el senyal d’un sònar submarí.
Aquell estiu, el director i editor Adrian Maben era de vacances a Nàpols i en una de les seves visites a les runes de Pompeia va perdre el passaport. Mentre el buscava, va arribar a l’amfiteatre i al trobar-se tot sol entre aquell imponent vestigi de la història, se li va ocórrer que seria un escenari ideal per enregistrar-hi la música de Pink Floyd, banda de qui era un gran admirador. L’acústica d’aquell teatre a l’aire lliure totalment buit era immillorable i conceptualment, en uns anys en què festivals com el de Monterey, Woodstock o Wight omplien grans extensions de terreny amb desenes de milers de persones, la idea de fer un concert sense públic va agradar molt als músics. Maben va aconseguir que les autoritats tanquessin l’espai durant sis dies i aquell mateix mes d’octubre el grup es traslladava a Itàlia per dur a terme la gravació. El vídeo resultant es va editar la pel·lícula documental que es va presentar a principis de 1972 com Pink Floyd: Live at Pompeii.
Quaranta cinc anys més tard, David Gilmour va tornar a tocar en aquelles runes romanes. En aquesta ocasió ho va fer en solitari i amb l’arena i les grades de l’amfiteatre plenes de públic. El guitarrista britànic va oferir dos concerts on va interpretar alguns dels seus temes propis i molts clàssics de Pink Floyd, una selecció dels quals es va recollir en un àlbum en viu que va presentar el 13 de setembre de 2017 als cinemes d’arreu del món. Curiosament, en el setlist triat per Gilmour en la seva tornada a Pompeia no va interpretar una de les cançons que més associades ha quedat al vídeo de 1971 i els fans de Pink Floyd es van quedar sense saber com sonava Echoes quatre dècades més tard en aquell teatre exterior ple a vessar.