BOHEMIAN RHAPSODY
Queen
Neix Chico Marx (1887)
Nascuts a Nova York en el si d’una família artística, els germans Marx van ser tot un fenomen de la primera meitat del S.XX. Van començar fent de còmics i cantants en obres de teatre de vodevil. I en poc temps, l’èxit els va dur primer fins a Broadway i, finalment, al cinema. Tot i que eren cinc, el salt a la gran pantalla només el van fer els quatre d’ells: Groucho, Harpo, Chico i Zeppo, cadascun dels quals va crear-se un personatge propi, que els acompanyaria al llarg de tota la seva trajectòria. Groucho es va pintar un bigoti gruixut amb betum i va adoptar una forma extravagant de caminar a grans gambades. Harpo es va posar una perruca vermella i amb una bocina va simular ser mut. Chico va començar a parlar amb un fals accent italià. I Zeppo va adoptar els gestos d’un jove galant.
A finals dels anys vint, amb el pas del cinema mut al sonor, els Germans Marx van signar amb la Paramount i es van convertir en una de les revelacions de Hollywood. Amb aquesta productora van fer cinc pel·lícules, fins que el 1934 van fitxar per la Metro Goldwin Mayer i Zeppo va deixar d’actuar per convertir-se en l’agent dels seus germans. El primer film que els va produir aquesta companyia va ser Una nit a l’òpera, una sàtira del món d’aquest espectacle on els Germans Marx ajuden a dos cantants enamorats mentre provoquen el caos durant una representació d’Il Trovatore.
Va ser precisament d’aquesta pel·lícula d’on els membres de Queen van agafar el títol del disc que estaven enregistrant l’estiu de 1975 i que es convertiria en el treball més reconegut de la banda. Freddie Mercury, Brian May, John Deacon i Robert Taylor van veure plegats aquesta cinta dels Germans Marx un vespre durant una de les pauses de la gravació de l’àlbum als estudis Rockfield de Gal·les. A Night at the Opera era el primer que editaven amb EMI, després d’haver trencat la relació amb Trident, el segell amb qui havien produït els tres discs anteriors.
Quan Groucho Marx, que llavors era un ancià de 85 anys que vivia els seus últims anys retirat a Los Angeles, es va assabentar d’aquest homenatge que li havia fet la banda a través del títol del seu disc, els va escriure per agrair-los el detall. I poc després, aprofitant que el grup feia un concert a la ciutat californiana, els va convidar a prendre el te a casa seva. Els músics van acceptar encantats. El que segurament no s’esperaven és que un cop allà Groucho els demanés que cantessin alguna cosa. Els membres de Queen no s’ho van pensar massa i amb una guitarra espanyola del mateix Groucho van interpretar per a ell alguns temes de A Night at the Opera.
El disc recull grans temes de Queen, però ha passat a la història per ser l’àlbum de Bohemian Rhapsody, una de les cançons més exitoses del quartet britànic. Freddie Mercury la va escriure a la seva casa de Kensington intentant crear un tema totalment fora de les estructures habituals de les peces de rock. Al compondre la música es va deixar guiar per la lògica operística, afegint-hi cors a diferents veus que s’alternaven amb solos similars a àries. I pel que fa a la lletra, va evocar alguns referents clàssics que va barrejar en una trama confusa i que ha suscitat diferents interpretacions.
Van trigar tres setmanes a gravar-la. La van començar a Rockfield, però durant el procés van fer servir quatre estudis més, on hi van enregistrar diferents parts que van acabar agrupant en el procés d’edició final. Mercury, May i Taylor van cantar entre 10 i 12 hores diàries per poder tenir les 180 gravacions separades que van necessitar per aconseguir l’efecte de veus múltiples que buscaven. Com que en aquells temps no hi havia encara cintes de 24 pistes, tots tres van haver de gravar fins a vuit vegades a sobre de cada cinta, mentre anaven fent les mescles. De fet, Bohemian Rhapsody està considerada com una de les gravacions més elaborades i més ben produïdes de la història del rock. La pel·lícula dels Germans Marx que va inspirar el títol de l’àlbum que la conté, no compta amb menys reconeixements. En 1993 va ser seleccionada per ser preservada al National Film Registry de la Biblioteca de Congrés dels Estats Units com a obra culturalment, històricament i estèticament significativa. I el 2007 va ser inclosa a la llista de les 100 millors pel·lícules de la història que elabora l’American Film Institution.