BIGMOUTH STRIKES AGAIN
The Smiths
Joana d'Arc és condemnada per heretgia (1431)
Tot i estar activa només cinc anys, The Smiths està considerada per alguns crítics com la banda de rock alternatiu més important de l’escena musical britànica independent de la dècada dels vuitanta. La van fundar Johnny Marr i Morrissey, dos joves de Manchester, inspirant-se en la història de David Smith, la persona que va denunciar a la policia la identitat dels responsables de l’assassinat de 5 nens, en un terrible cas batejat com Moors Murders que es va viure a la ciutat als anys seixanta i que va impactar Morrissey en la seva joventut. De fet, en el seu àlbum de debut van incloure una cançó titulada Suffer Little Children on abordaven aquest tràgic crim.
Les lletres de The Smiths van estar molt marcades per la personalitat de Morrissey. Solitari, provocador i narcisista, el músic s’ha declarat sempre com una persona associal i assexual. Aquestes dues darreres condicions han estat presents en moltes de les seves composicions i sovint ha generat cert debat al voltant de l’orientació sexual del músic. Tot i que ell sempre s’ha negat a declarar-se gai, en l’autobiografia que va publicar el 2013 va explicar el seu poc interès per les noies durant l’adolescència o la seva primera relació adulta amb el fotògraf Jake Walters. “Malauradament, no sóc homosexual. Tècnicament sóc humasexual. M’atrauen els humans. Tot i que, per descomptat, no gaires” va manifestar en una ocasió Morrissey al ser preguntat pel tema.
Potser que sigui per això, que el sexe dels protagonistes de les seves cançons s’han mogut sempre en l’ambigüitat. A Bigmouth Strikes Again, un dels seus temes més aclamats durant l’època de The Smiths, aquesta qualitat hi apareix referenciada en un vers a través de la figura de Joana d’Arc. A la cançó, que va llançar-se com el primer senzill del tercer àlbum de la banda titulat The Queen is Dead, Morrissey hi va incloure una línia on expressava “And now I know how Joan of Arc felt” (i ara sé com es va sentir Joana d’Arc), en una comparació que s’ha interpretat que encaixa amb la imatge sexualment ambigua del cantant.
Morrissey s’encomana a la figura d’aquesta santa, verge i màrtir que va guiar l’exèrcit francès contra Anglaterra a la Guerra dels Cent Anys i que va acabar cremada a la foguera el 1431 acusada d’heretgia, per expressar la seva incomprensió vers aquest sentiment. Per compensar aquesta referència mística, el músic va voler incloure una petita broma en l’edició final de la cançó. I és que a l’hora de registrar-ne els crèdits, va atribuir l’autoria dels cors que se senten en un to més alt en algunes parts del tema a Anne Coates, quan en realitat va ser ell qui els va fer. Per triar el nom d’aquesta cantant fictícia , Morrissey es va inspirar en Ancoats, un dels districtes de la ciutat de Manchester.