ASTRONOMY DOMINE
Pink Floyd
Mor William Shakespeare (1616)
El seu títol original era ‘Astronomy Domine (An Astral Chant)’ que, agafant la forma llatina de domine, es podria traduir com “Un cant astral al Senyor de l’Astronomia”. Però finalment el van escurçar i va quedar simplement com Astronomy Domine. El tema l’havia composat Syd Barret a principis de 1967 i quan el mes d’agost Pink Floyd va editar el seu primer àlbum, els membres de la banda no van tenir cap dubte que aquest havia de ser-ne la peça d’obertura.
S’ha especulat molt sobre si aquesta cançó de The Piper at the Gates of Dawn neix d’una de les experiències de Barret amb l’LSD, on el músic hauria associat algunes visions amb els seu interès pels temes astronòmics. Però el que és evident és que el tema conté tots els elements del space-rock que en aquella època estaven desenvolupant algunes bandes en l’escena underground britànica.
La cançó arrenca amb la veu del que llavors era el manager del grup, Pete Jenner, recitant els noms d’algunes estrelles a través d’un megàfon, com si fos un astronauta que va relatant el que veu des de la seva nau. Aquesta introducció va servir a Barret, Mason, Wright i Waters per recrear l’atmosfera espacial que envolta tot el tema, tant a nivell musical com de contingut.
No obstant això, darrera la lletra d’Astronomy Domine s’hi amaga també una referència literària, concretament a l’obra de Wiliam Shakespeare. La trobem en les tres llunes d’Urà que Barret va triar mencionar al primer vers: Oberon, Miranda i Titania. Oberon i Titania, són el nom del rei i la reina de les fades que apareixen a Somni d’una nit d’estiu; i Miranda és el nom de la filla de Pròsper, el protagonista de La tempesta.
Les al·lusions a títols de novel·les i als personatges que protagonitzen les seves històries van ser molt recurrents en els versos escrits pel líder de Pink Floyd no només per a aquest tema, sinó per a tots els inclosos en aquest àlbum de debut de la banda britànica. De fet, The Piper at the Gates of Dawn pren el seu nom d’un dels capítols d’El vent en els salzes de Kenneth Grahame, i que segurament va ser el llibre més influent de la infantesa de Syd Barret.