AL ALBA
Luis Eduardo Aute
Es produeixen les darreres execucions del franquisme (1975)
El passat mes d’abril de 2020 moria als 76 anys Luis Eduardo Aute, un dels grans referents de la cançó d’autor a Espanya. Fill d’un barceloní que als divuit anys va marxar a treballar a Manila i d’una espanyola criada a les Filipines, va desenvolupar la seva carrera artística en una gran varietat d’àmbits. La pintura, l’escultura, la poesia o el cinema van ser disciplines artístiques on Aute va demostrar tenir un gran talent, tot i que en la que més va destacar va ser la música on deixa un llegat de 19 àlbums d’estudi.
Pocs músics han sabut condensar en els pocs minuts que dura una cançó l’essència de l’amor, el desig, la desesperació o la injustícia com ho va fer Aute. Les seves lletres íntimes, profundes i compromeses el van convertir en la veu de tota una generació filla dels darrers anys del franquisme, especialment a partir de mitjans dels setanta. Va ser precisament en aquella època quan va publicar Al Alba, un dels seus grans himnes i que amb el temps ha esdevingut tot un símbol reivindicatiu i de protesta de tots aquells que clamaven per canvis en els temps convulsos dels final de la dictadura. I és que la cançó va ser escrita com un cant de comiat que ha quedat associat per sempre més a les darreres execucions dutes a terme pel règim.
Aute feia temps que donava voltes a la idea de fer una cançó sobre la pena de mort però no acabava de trobar la perspectiva adient. Fins que va arribar el 27 de setembre de 1975. Aquell dissabte al matí es produïa l’afusellament de cinc condemnats a la pena capital en presons de Madrid, Barcelona i Burgos. José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz, tots tres membres del Frente Revolucionario Antifascista i Patriota (FRAP); i Juan Paredes Manot (Txiki) i Ángel Otaegui, de l’organització ETA político-militar, es convertien així en els darrers executats del franquisme.
A dos mesos de la mort del dictador, aquelles execucions van aixecar una onada de protestes tant entre diferents grups antifeixistes espanyols com des de veus internacionals, com la del mateix Papa Pau VI, que va demanar clemència pels sentenciats. Però cap d’aquestes mobilitzacions va aconseguir que Franco fes marxa enrere i el règim va tancar files amb consignes als mitjans per a que es proclamés la generositat del règim per haver indultat a sis dels onze condemnats inicialment. En aquest context, Aute va trobar la via per escriure finalment el tema que tenia pendent i el va titular Al Alba. El va concebre com una cançó d’amor, emmarcada en un comiat que, per la iconografia dels seus versos, suggeria que el narrador donava el darrer adéu a la seva estimada abans de ser afusellat.
La primera versió que es va publicar de la cançó va ser la que va gravar a finals de 1975 Rosa León, una de les veus claus d’aquells darrers anys del franquisme i gran amiga d’Aute. Tres anys més tard, ja encetada la Transició, la cantant Ana Belén en va fer una versió que es va incloure en un disc col·lectiu titulat ¡Abolición! Canciones y textos contra la pena de muerte. L’èxit del tema va animar el cantautor a gravar aquell 1978 la seva pròpia interpretació d’Al Alba, convertint-se en el tema que acompanyar al cantautor al llarg de la resta de la seva vida.