INSURRECCIÓN
El Último de la Fila
S'inaugura la primera línia de ferrocarril peninsular: Barcelona-Mataró (1848)
A les 9h del matí del 28 d’octubre de 1848, un grup de 400 persones encapçalades per representants civils, militars i eclesiàstics, van participar en el viatge inaugural de la primera línia de ferrocarril que es posava en servei a la Península Ibèrica. El tren va sortir puntualment de la ciutat de Barcelona i en menys de 40 minuts, fent una parada a El Masnou, va cobrir els 28,4 quilòmetres que el separaven de Mataró. El projecte va ser possible gràcies a Miquel Biada, un empresari nascut a la capital del Maresme i que malauradament no va poder veure acabada l’obra, ja que va morir d’una pulmonia mig any abans de la seva finalització. A aquesta línia fèrria se n’hi van sumar de noves. I vint anys després d’aquell primer trajecte, Espanya ja era el tercer país europeu amb més quilòmetres de xarxa, després d’Anglaterra i França. Durant la primera meitat del S.XX el desenvolupament de la infraestructura ferroviària va créixer molt ràpidament. I arribada la postguerra, es va convertir en la principal via de trasllat de persones que marxaven de les zones més desfavorides cap a les grans ciutats.
En un d’aquests trens, procedent d’un poble d’Albacete, van arribar a Barcelona Manolo García i Carmen García a començaments del cinquanta. S’acabaven de casar i amb les maletes plenes de somnis de futur van instal·lar-se en una barraca al barri marítim de Somorrostro, on al cap de poc temps, hi neixerien els seus dos fills: Manolo i Carmen. El tren va ser un element que sempre va estar present a la vida dels García García: no només perquè els sorollosos combois passaven a tocar de les barraques, sinó perquè el pare ben aviat va trobar feina en una de les principals empreses que abastia de material pesant el sector del ferrocarril: la Macosa. La fàbrica del Poblenou d’aquesta important companyia siderúrgica es va convertir així en la principal font d’ingressos familiar.
Amb el pas dels anys, en Manolo fill, que des de petit ja va començar a manifestar la seva predilecció per les arts plàstiques, sovint s’acostava a la planta siderúrgica per portar-li la carmanyola amb el dinar al seu pare. El progenitor va intentar en diverses ocasions convèncer-lo per a que aparqués la dèria artística i fes un cop de cap per canviar el traç dels pinzells per la manipulació del ferro. Ell però, va preferir continuar amb la seva formació autodidàctica i durant l’adolescència i la joventut, va seguir experimentant amb materials, colors i textures fins que finalment es va matricular a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. Durant aquells anys va ser també quan va començar a dedicar-se de ple a la música, formant part de diverses bandes locals, una activitat que combinava amb la feina de dissenyador de portades de casset per a discogràfiques editores de covers dels grans èxits de mitjans dels setanta.
Manolo García va heretar del seu pare l’esforç i la voluntat d’agafar l’ascensor social sense perdre els orígens. Aquests elements són presents en moltes de les lletres de les cançons que va escriure per a Los Rápidos, Los Burros y El Último de la Fila, les tres bandes que va formar amb el músic vigatà Quimi Portet. I d’aquests valors neix també Insurrección, un tema afegit a última hora al disc Enemigos de lo Ajeno però que ben aviat va convertir-se en un dels seus grans èxits.
Per preparar aquest segon àlbum plegats, García i Portet van estar treballant durant mesos tancats en un local industrial situat a pocs carrers de la Macosa. Però quan va ser l’hora d’enregistrar-lo tots dos van tenir la sensació que al disc li faltava alguna cosa. No tenien gaire marge de reacció, però quan en aquell moment va arribar de visita el guitarrista Marc Grau amb una guitarra de dotze cordes van trobar l’element de buscaven. Portet va agafar l’instrument i va començar a improvisar fins que, de sobte, va sonar un riff que els va fascinar. Van demanar al tècnic que el gravés i mentre Portet acabava d’afegir-hi la música, García es va refugiar al bany de l’estudi per mirar d’escriure-li una lletra adequada. I així, en poc més d’un parell d’hores, el duet va crear un dels clàssics més imbatibles del pop espanyol i que, convertida en un himne popular de lletra combativa, ha esdevingut un crit de rebeldia a favor de la llibertat per a diferents generacions.
En algunes entrevistes Manolo García ha explicat que el tema està dirigit als taurons de les discogràfiques que el van deixar penjat en el segon disc de Los Rápidos, quan ja estava tot enregistrat. Però Insurrección no només carrega contra ells, sinó que intentava recollir el discurs de la gent rebel i que viu a contracorrent. Els integrants d’El Último de la Fila estaven orgullosos de la seva singularitat i aquella insurrecció a què es referia la cançó formava part de la seva manera de veure el món. Tres anys després del llançament d’Insurrección, la Macosa, convertida en Merditerránea de Industrias del Ferrocarril (Meinfesa) es va vendre els 200.000 metres quadrats de terrenys ubicats en el futur barri olímpic per 12.000 milions de pessetes. En aquell moment el pare de Manolo García encara hi treballava. I mentrestant, el fill convertit ja en un dels músics de referència de l’Espanya de finals dels vuitanta, rebia un xec en blanc i la promesa de fer gires per tot el món de diverses discogràfiques. Els integrants d’El Último de la Fila però, van optar per rebutjar totes les ofertes i pujar a un nou tren: el de crear el seu propi segell, Perro Records.