El març de 1965, en ple auge del Moviment pels Drets Civils, milers d’americans van participar en les protestes que es coneixen com les ‘Marxes de Selma a Montgomery’. Els activistes van recórrer els 87 quilòmetres d’autopista que separen aquestes dues ciutats d’Alabama (un estat on el racisme llavors encara tenia molta presència) per reclamar la igualtat entre tots els ciutadans del país. Tot i que des de 1964 la legislació reconeixia el dret de sufragi universal i prohibia expressament la segregació racial, les autoritats estatals (en mans de la comunitat blanca)  continuaven impedir-ne la seva aplicació. Com a resposta a aquesta situació es van organitzar aquestes manifestacions pacífiques, l’impacte de les quals va canviar per sempre la història dels Drets Civils als Estats Units. 

La desmesurada força utilitzada per la policia per contenir les marxes va consternar els milions d’americans que van veure per televisió la duresa amb què els antidisturbis reprimien els manifestants. Aquest fet va desencadenar un moviment massiu de suport a la causa de la igualtat racial per part de diferents col·lectius i figures públiques, que va culminar amb una concentració històrica davant el Capitoli encapçalada per Martin Luther King. Pocs dies més tard, el president Lindon B. Johnson va presentar al Congrés l’Acta dels Drets dels Votants amb un llegendari discurs que va acabar amb la frase “we shall overcome” (vencerem). 

L’expressió amb què el cap de la Casa Blanca va tancar la seva intervenció havia esdevingut, i segueix sent-ho avui encara, tot un himne del Moviment pels Drets Civils. Les estrofes provenen del títol d’una peça de gòspel composta pel Reverend Charles Albert Tindley a principis del S.XX i que poc a poc es va anar incorporant al repertori de diferents congregacions d’estats de la costa est. El 1946 una dona anomenada Lucille Simmons la va cantar com a tema de protesta en una vaga de les treballadores -totes elles afroamericanes- de l’American Tobacco Company. La força d’aquella interpretació de We Shall Overcome va emocionar moltes de les persones presents en aquella convocatòria. Entre elles hi havia la dona de Guy Hughes Carawan, un dels fundadors de l’escola de Highlander Folk School, i que ràpidament la va fer arribar al seu marit. Ell va ser qui la va ensenyar als líders de la lluita pels drets civils i la va convertir en la cançó de protesta de referència del moment de les dècades posteriors.

La cançó va ser versionada per nombrosos músics al llarg dels anys seixanta, però segurament els dos artistes que més la van popularitzar van ser els cantants de folk Pete Seeger i Joan Baez, El primer va tenir un paper clau en l’adaptació del tema com a balada i la segona va ser qui la va donar a conèixer a nivell mundial. Baez va cantar el tema en diverses manifestacions a favor dels drets civils, però en destaca la interpretació que en va fer el 1963. Prop d’un milió de persones s’havien concentrat a la gran esplanada del Parc de Washington per escoltar a Martin Luther King. Joan Baez va pujar a l’escenari amb la seva guitarra i va tocar un We Shall Overcome que va ser corejat per tot el públic. Quan va acabar, el Reverend King va agafar la paraula i, convençut que efectivament un dia guanyarien, es va dirigir a la multitud amb un discurs que arrencava amb la cèlebre frase ‘I had a dream…’ (He tingut un somni…).

Quatre dècades més tard, Bruce Springsteen va fer la seva versió del tema per a We Shall Overcome: The Seeger Sessions, un àlbum on el Boss va recollir diverses cançons recuperades per Pete Seeger al llarg de la seva vida. Amb aquesta adaptació, la cançó que va esdevenir la banda sonora de la lluita pels drets civils del S.XX, estenia el seu missatge a una nova generació d’americans del S.XXI.