WATERLOO

ABBA

Napoleó Bonaparte es corona com a Emperador de França (1804)

El 2 de desembre de 1804, en un acte oficiat a la catedral de Notre Dame, Napoleó Bonaparte s’autoproclamava emperador de França. S’iniciava així el Primer Imperi Francès, un període històric que va durar tota una dècada i que va estar marcat pels enfrontaments bèl·lics que el país va mantenir amb la majoria de les nacions europees. La desmesurada expansió que les tropes franceses van voler dur a terme i amb la qual es va aconseguir estendre els límits del domini napoleònic fins a les portes de Moscou, va generar un desgast polític i militar tan gran que va acabar precipitant la caiguda de l’imperi el març de 1814. Napoleó va ser desterrat a l’illa d’Elba però deu mesos més tard va aconseguir escapar i reorganitzar els seus homes per mirar de recuperar la seva posició en un breu episodi de govern i que va durar tot just un centenar de dies. Aquest intent de restauració de l’Imperi Francès va acabar el juny de 1815 quan les tropes angloprussianes comandades pel Duc de Wellington van derrotar l’exèrcit napoleònic a una planura propera a la ciutat de Brussel·les.

La desfeta de Waterloo va acabar amb les aspiracions de Napoleó de reprendre el seu somni imperial. I amb el temps aquesta batalla s’ha convertit en tot un símbol de tot el que suposa una derrota definitiva. Precisament aquest sentit figurat aplicat a una rendició amorosa és el que un segle i mig més tard va recollir ABBA a Waterloo. La cançó utilitza aquest episodi militar com a metàfora d’una dona que, tot i intentar evitar-ho, cau rendida davant un home. Però si bé la lletra relata la història d’una derrota emocional, el que va suposar Waterloo per a aquest quartet suec va ser una gran victòria. S’havien format a Estocolm el 1972 i cansats de noms impronunciables havien decidit batejar la seva banda amb l’acrònim de les primeres lletres del nom de cadascun dels seus integrants: Agnetha, Björn, Benny, Anni-Frid. A l’inici no se’ls van prendre gaire seriosament, ja que aquest era el nom d’una coneguda marca de mariscs del país, però ells van apostar per la senzillesa d’aquesta fórmula i així va ser com es van presentar al Festival de la Cançó d’Eurovisió el 1974.

Aquell any el certàmen se celebrava al Domo de Brighton, al Regne Unit i els membres d’ABBA van anar-hi decidits a que aquella fos la plataforma que els donés la visibilitat internacional que buscaven. I ho van fer amb Waterloo, la cançó amb la qual un parell de mesos abans havien guanyat el Melodifestivalen, el concurs que servia per triar el representant suec a Eurovisió, i que ja havia arribat a les primeres posicions de les llistes musicals sueques. Van sortir a l’escenari vestits de forma extremada i amb el director d’orquestra disfressat de Napoleó. I tot i que en aquella ocasió la interpretació vocal dels quatre membres d’ABBA no va ser la millor, l’actuació en el seu conjunt va trencar els estereotips del festival i es va endur la màxima puntuació. Era la primera victòria del país escandinau a Eurovisió i ràpidament va convertir-se en el primer èxit internacional de la banda. L’èxit de Waterloo va donar-los l’oportunitat de passejar-se pels platós de totes les televisions europees presentant el tema, que ràpidament va anar entrant i escalant llocs al rànkings musicals de diferents països.

Curiosament, tot i que la tornada de la cançó repeteix constantment el nom de la batalla que va suposar la fi de l’Imperi Napoleònic, Waterloo va ser tot un èxit també a França, on no només va mantenir-se durant 12 setmanes a les llistes de referència d’aquest país, sinó que va arribar a situar-se en el tercer lloc. A Bèlgica, on actualment pertany la localització que dóna nom al tema, va arribar ràpidament al número u, d’on cap altre tema va ser capaç de desbancar-lo durant cinc setmanes.