TU VUÒ FÀ L’AMERICANO
Renato Carosone
Theodore Roosevelt es converteix en President dels EEUU (1901)
Un dia de 1955 un dels productors de Casa Ricordi, una de les principals editorials musicals italianes, va demanar al lletrista napolità Nicola Salerno (Nisa) que presentés una cançó a un concurs que feien a la ràdio. Salerno va escriure diferents textos i els va portar a Renato Carosone, que llavors ja començava a ser un artista força popular, proposant-li que en triés un per posar-hi la música. De les tres lletres que va llegir, la que més va convèncer al pianista va ser Tu Vuò Fà l’Americano i ,en poc més d’un quart d’hora, va trobar la melodia que millor li esqueia. D’aquella primera col·laboració entre Nisa i Carosone en va sorgir un gran èxit musical i una productiva relació professional.
La combinació de swing i jazz per la que va apostar Renato Carosone en aquesta cançó la va convertir en una de les seves peces més conegudes. Les seves notes inicials interpretades per una secció de vents i enllaçades amb el piano de Carosone són fàcilment reconeixibles i han estat utilitzades en diverses ocasions, tant en versions del tema (com el que va fer Lou Bega en anglès o el de la banda australiana Yolanda Be Cool) com en bandes sonores de pel·lícules (la que canten en directe Jude Law, Rosario Fiorello i Matt Damon a Talented Mr. Ripley, traduïda al català com L’enginyós senyor Ripley, n’és un bon exemple).
Però més enllà de la seva bona fórmula musical, una de les claus de l’èxit que va tenir Tu Vuò Fà l’Americano en aquells anys de postguerra va ser el contingut de la seva lletra. I és que el tema està inspirat en una corrent pro-americana que va sorgir després de la Segona Guerra Mundial principalment al sud d’Itàlia i que va fer que molts joves abandonessin part dels seus costums rurals i adoptessin alguns dels referents socioculturals que arribaven dels Estats Units. Els pantalons texans, el rock & roll, el beisbol o les marques de whiskey i tabac que triomfaven aquells anys a l’altra banda de l’Atlàntic es van convertir en icones d’una moda que els feia sentir més moderns i interessants. Al llarg dels versos de la cançó se citen alguns d’aquests elements, en un cert to de crítica però que reflecteix de manera molt gràfica la imatge d’aquesta americanització.
Aquesta conquesta del món a través de l’exportació d’elements propis de la cultura americana era un corrent que feia anys que s’havia anat forjant des de la política. Tenia el seu origen en la doctrina del Destí Manifest, una idea que, tot i no ser batejada encara amb aquest nom, es remunta a l’època de l’arribada dels primers colons al continent i que expressava la creença que els Estats Units eren una nació destinada a expandir-se des de les costes de l’Atlàntic fins al Pacífic. Va ser a partir d’aquest supòsit que el país es va anar anexionant els diferents territoris d’Amèrica del Nord al llarg del S.XIX i posteriorment s’ha fet servir també per justificar l’expansió fora del continent.
Amb l’arribada de Theodore Roosevelt a la Casa Blanca el 1901, els preceptes d’aquesta doctrina del Destí Manifest es van actualitzar. A banda de legitimitzar l’intervencionisme polític emparant-se en l’autoadjudicació del rol de garant de la seguretat de tots els països, el president americà va recollir la idea formada uns anys abans que els Estats Units tenien un destí especial que havia de compartir amb la resta del món. Una idea que va sintetitzar amb la frase “l’americanització del món és el nostre destí” i que durant la primera meitat del S.XX va servir per conformar un model americà de pràctiques socials i culturals que posteriorment s’exportaria arreu.
Tots els elements propis dels Estats Units a què es fan referència a Tu Vuò Fà l’Americano formen part d’aquest imaginari. A la cançó de Renato Carosone tots ells actuen com a reclam per a aquells joves italians dels cinquanta que ràpidament els identificaven en la lletra, al marge del to irònic del tema. Va ser aquesta generació la que va convertir Carosone en un dels cantants napolitans més rellevants de la segona meitat del S.XX. I també la que, entrats els seixanta, amb l’arribada dels Beatles, va fer que el músic es retirés al no poder competir amb aquell nou estil musical que s’imposava procedent del Regne Unit.