THE THRILL IS GONE
B.B.King
Neix Ovile H. Gibson, fundador de Gibson Guitar Corporation (1856)
L’hivern de 1949, quan tot just començava a fer-se un lloc al món del blues, B.B. King havia estat convidat a tocar en una sala de ball d’Arkansas. Feia una nit freda i per escalfar l’espai, el propietari va encendre un barril mig ple amb querosè, una pràctica força habitual en aquella època. A mitja actuació però es va desencadenar una baralla entre dos homes del públic i enmig de l’esbatussada el tonell es va tombar fent vessar tot el combustible ardent. El foc va començar a encendre taules i cadires enmig de les corredisses de tots els que eren dins el local fugint de l’incendi. Un cop fora, King va adonar-se que havia deixat la seva guitarra acústica a l’escenari i sense pensar-s’ho dues vegades va tornar a entrar a l’edifici en flames per rescatar-la. L’endemà, el músic va saber que els dos homes que havien encetat la brega discutien per una dona anomenada Lucille i King va decidir que aquell seria el nom amb què batejaria aquella guitarra i totes les que tingués a la seva vida. La major part de totes aquelles Lucilles que passarien per les seves mans portarien el mateix cognom: Gibson.
I és que tot i que al llarg de la seva carrera va tocar amb diferents guitarres, la figura de B.B.King ha quedat associada a aquesta marca i especialment al model ES-355, la primera guitarra elèctrica de cos semi-buit creada el 1958 per Gibson Guitar Corporation. Aquesta firma musical havia estat fundada per Orville H. Gibson el 1902 a Kalamazoo, a l’estat de Michigan i ben aviat es va convertir en un dels fabricants més reputat de guitarres i mandolines.
Coneixent la predilecció del Rei del Blues per aquesta marca no és estrany que fos precisament una Gibson la guitarra que va triar per gravar una de les seves cançons més conegudes: The Thrill Is Gone. El tema no és seu sinó de Roy Hawkins, un bluesman texà que la enregistrar el 1951. Des del primer moment que la va sentir King es va enamorar d’aquella melodia i ben aviat es va convertir en una fixació. La posava una i una altra vegada per antena a la ràdio de Memphis on treballava per mirar de guanyar-se la vida després del fracàs estrepitós del seu primer disc.
El responsables de la discogràfica de Hawkins es va fixar en aquell locutor que promocionava tan bé el tema del seu artista i quan van saber que també era músic i que tenia un disc enregistrat, van decidir donar-li una oportunitat gravant amb ell una versió de Three O’clock Blues, una peça que Lowell Fulson havia llançat el 1946. El tema es va convertir en el primer número u de King i va suposar el llançament de la seva carrera. Però ell seguia obsessionat amb la cançó de Hawkins. Aquella melodia li voltava pel cap constantment i finalment el 1969 va convèncer els directius de BluesWay Records que apostessin per una nova versió de The Thrill Is Gone. La va gravar una i una altra vegada però el resultat no el satisfeia. Fins que una matinada, el productor amb qui estava treballant el va trucar amb un suggeriment: i si li afegia més cordes? La proposta va resultar visionària i l’endemà B.B.King va enregistrar el tema de dotze compassos en si menor que s’ha convertit en tot un cànon del blues.
Kinh va incloure The Thrill Is Gone en seu setè àlbum i que va titular Completely Well. La qualitat de la producció i la riquesa dels instruments de corda marcaven una clara diferència tant respecte el tema de Hawkins com amb el material anterior del músic i ràpidament va convertir-se en l’èxit més gran de la seva carrera. La gravació li va suposar guanyar el Grammy a la Millor Interpretació R&B Vocal Masculina d’aquell any i que la revista Rolling Stone la situés en el lloc 183 en la llista de les 500 millors cançons de tots els temps.