CHELSEA HOTEL Nº2
Leonard Cohen
Neix l'arquitecte Philip Gengembre Hubert (1830)
“I remember you well in the Chelsea Hotel.You were talking so brave and so sweet. Giving me head on the unmade bed while the limousines wait in the street” (Et recordo clarament al Chelsea Hotel. Parlaves tan segura i tan dolça, mamant-me-la sobre un llit desfet mentre al carrer t’esperava la limusina). Amb aquests versos comença la cançó que versa sobre una de les anècdotes més explicades de la història de la música: el relat de la trobada sexual que van protagonitzar Leonard Cohen i Janis Joplin al Chelsea Hotel de Nova York i que el cantautor canadenc va immortalitzar en un dels seus temes més cèlebres: Chelsea Hotel Nº2.
El mític edifici de maons vermells situat al bell mig de l’antic Districte del Teatre, havia estat projectat per l’arquitecte d’origen francès Philip Gengembre Hubert a finals del S.XIX com a cooperativa privada d’apartaments. Però el 1905 va ser transformat en hotel i la dècada dels seixanta i setanta es va convertir en la segona llar d’un gran nombre d’artistes que hi van fer aflorar un ambient creatiu entre alcohol, drogues i tota mena d’excessos.
Diu la llegenda que Leonard Cohen era a l’ascensor del Chelsea Hotel quan es van obrir les portes i va aparèixer Janis Joplin. Es va quedar tan impactat per la jove i famosa cantant que quan ella li va preguntar per Kris Kristofferson, Cohen li va respondre que era ell a qui buscava. La resposta va fer riure Joplin i expliquen que en aquell mateix moment va deixar de buscar l’amic que li havia cedit Me and Bobby McGee per anar-se’n a una habitació del Chelsea amb aquell jueu de nas prominent.
La trobada s’hauria produït la primavera de 1968, mentre Joplin era a Nova York amb els Big Brother and the Holding Company posant les veus als temes de l’àlbum Cheap Thrills. Alguns dels elements del relat de Cohen no hi acaben d’encaixar (com el fet que Joplin i Kristofferson no es van conèixer fins el 1970 o que en aquella època la cantant encara no era gaire coneguda a la Costa Est), però així és com va explicar la història el 1976 el músic canadenc després d’anys de misteri al voltant de la lletra de la cançó. Ho va fer en petites dosis, donant pistes de la trobada en la introducció que feia del tema als concerts de la gira europea que va fer aquella primavera. I quan va acabar el tour, la història va quedar completa.
Chelsea Hotel Nº2 s’havia publicat el 1974 a l’àlbum New Skin for the Old Ceremony, i ja s’havia convertit en una de les peces imprescindibles dels directes de Leonard Cohen. Durant força temps, el músic va mantenir l’anonimat de la dona amb qui va passar aquella nit. Però més tard va revelar que l’autora d’aquella fel·lació, que ja s’havia fet famosa arreu del mon, era la cantant texana que poc després d’aquella nit de sexe al Chelsea moriria d’una sobredosi d’heroïna a l’habitació d’un altre hotel, a Los Angeles. En una entrevista a la BBC el 1994, Cohen va reconèixer públicament que es penedia d’haver revelat la identitat de la protagonista de la cançó i fins i tot va demanar perdó a l’esperit de Joplin per la seva grolleria i indiscreció.
Hi ha qui diu que existeix un Chelsea Hotel Nº1 que explica una versió de la història més crua i menys emotiva, però Leonard Cohen mai no ho va confirmar. Sí que és cert que en les seves interpretacions en viu del tema, sovint canviava algunes línies o hi afegia versos, però no hi ha constància que escrivís ni enregistrés mai la cançó amb una altra lletra. En qualsevol cas, Chelsea Hotel Nº2 ha passat a la història com un doble homenatge, tant a la seva protagonista com al seu escenari. Un tema que d’una banda recorda qui fou una de les grans i malaguanyades veus dels anys seixanta; i de l’altra, s’enmmarca en l’hotel que va convertir-se en tota una icona del Nova York d’aquella època. Dos autèntics mites fosos en una cançó.