SWEET VIRGINIA
The Rolling Stones
Es produeix l'enfonsament del Titanic (1912)
La primavera de 1971 els Rolling Stones es van traslladar a la Costa Blava francesa, fugint del Ministeri d’Hisenda britànic. Estaven en un immillorable moment artístic, però tot i les seves espectaculars xifres de vendes, la mala gestió els havia dut a la fallida i cadascun dels músics devia al fisc més diners dels que podia arribar a guanyar mai per més discs que la banda aconseguís vendre. En aquesta etapa francesa els Stones van continuar la seva vida d’excessos i descontrol. Però també havien d’abordar l’enregistrament del seu nou disc i allà no tenien estudis on fer-ho. Així que van decidir improvisar una sala de gravació al soterrani de Villa Nellcôte, la mansió que Keith Richards havia llogat a la població de Villefranche-sur-Mer.
L’edifici havia estat construït a mitjans del segle XIX sobre les runes d’una antiga bateria militar i batejat com Château Amicitia, nom que va mantenir fins que el 1916 el va comprar el multimilionari americà Samuel Goldenberg, un dels set-cents supervivents del Titanic. Ell i la seva dona havien embarcat al port normand de Cherbourg en una cabina de primera classe en direcció Nova York. Gràcies a aquests passatges privilegiats, quan cinc dies després el transatlàntic va xocar contra l’iceberg que l’acabaria enfonsant, el matrimoni va poder pujar a un dels bots i ser rescatat pel Carpathia vuit hores després de l’impacte.
La salut de Samuel Goldenberg va quedar afectada pels efectes de la nit gelada que va passar esperant que els vinguessin a recollir enmig de l’oceà. Els metges li van recomanar passar llargues temporades en zones de clima temperat, unes condicions que va trobar a la mansió de Villefranche-sur-Mer i que, en honor a la seva dona Nella, havia rebatejat amb el nom de Villa Nellcôte. La parella hi va viure-hi fins el 1921, data en què es van divorciar i Samuel Goldenberg va vendre la propietat a una família del sector navilier. Durant la Segona Guerra Mundial la casa va servir de caserna de l’exèrcit nazi i, ja a partir de la dècada dels cinquanta, va passar per diferents mans fins que Keith Richards la va llogar a mitjans de 1971.
Equipada amb 16 habitacions, un extens jardí i accés directe al mar, aquell estiu Villa Nellcôte es va convertir ben aviat en punt de trobada dels components dels Rolling Stones. Des d’allà sortien a navegar fins a Mònaco o fins a Itàlia, en busca d’un bon esmorzar després d’una nit de festa. Feien tan sovint aquesta ruta que van batejar-la com Main St.(carrer principal). D’aquesta denominació, més la sensació d’exiliats que tenien els membres de la banda pel fet d’haver hagut de marxar del Regne Unit, va sorgir la idea del titular el seu nou disc Exile on Main St. (Exlili al carrer principal).
Durant aquells mesos, els músics, les seves famílies, amics i una gran diversitat de personatges van passar per Villa Nellcôte. Les instal·lacions no eren les més idònies per a l’enregistrament d’un àlbum. I l’estil de vida que va imperar aquells dies a la residència de Richards, sense regles ni horaris i amb un excés de drogues i alcohol, tampoc ajudava en les sessions de treball. Però tot i així, els Stones van aconseguir que d’allà en sortís un disc de 18 cançons, que per a molts és el millor de la banda. Entre els temes que van incloure-hi hi havia peces noves però també maquetes descartades d’treballs anteriors. És el cas de Sweet Virginia una composició amb què van homenatjar la música folk americana. Havien captat la influència d’aquest estil en gran part gràcies a Gram Parsons, el cantant de The Flying Burrito Brothers i amb qui Keith Richards havia establert una estreta amistat, compartint experiències artístiques però també addiccions.
La visita de Parsons a Villa Nellcôte aquell estiu ha quedat impregnada en el Sweet Virginia que va sortir d’aquell soterrani i en el qual Parsons va participar fent veus als cors. També en la lletra de la cançó s’hi percep la seva influència, a través de les referències metafòriques però també directes a les drogues i l’alcohol. Però els excessos del músic de Florida amb tots dos vicis eren tan desmesurats ,que finalment la convivència amb ell es va fer insuportable fins i tot per Richards i va acabar fent-lo fora de la mansió. Dos anys més tard, Parsons moria d’una sobredosi d’heroïna pocs dies després que els Stones treiessin al mercat l’àlbum que van editar després d’Exile on Main St. i que van titular Goats Head Soup.