STRANGE FRUIT
Billie Holiday
Linxament de Thomas Ship i Abram Smith (1930)
El terme ‘linxament’ (de ‘lynching’ en anglès) fa referència a l’acció d’executar algú sense cap mena de procés previ. El concepte deu el seu nom a Charles Lynch, un plantador de Virginia que durant la Guerra d’Independència americana, a finals del S.XVIII, va capitanejar un grup d’homes que, prenent-se la justícia pel seu compte, van perseguir un grup de defensors dels interessos britànics i els van penjar a tots. Des de llavors, i en referència al cognom d’aquest personatge, totes les accions que es duien a terme en aquest format de pretesa justícia popular es van començar a conèixer popularment com ‘linxaments’.
Segons les estimacions més conservadores, entre 1889 i 1940 es va linxar a més de 2.800 persones als Estats Units, especialment als estats de Georgia, Mississipí i Texas. La majoria van ser a ciutadans de raça negra que van ser assassinats cruelment per multituds, generalment en acte de venjança després que algun ciutadà blanc hagués estat víctima d’un delicte atribuït a una persona negra. Un d’aquests molts casos va ser el linxament de Thomas Shipp i Abram Smith l’estiu de 1930.
La nit del 7 d’agost una multitud formada per homes, dones i nens es va reunir davant d’una presó local d’Indiana per exigir que el xèrif els entregués a tres dels seus presoners. Es tractava de Tom Shipp, Abraham Smith i James Cameron, uns adolescents afroamericans acusats de l’assassinat d’un home i de la violació d’una dona, tots dos de raça blanca. Algunes dels milers de persones que es van concentrar exaltadament van formar una turba que va obrir-se pas fins a la porta d’entrada. Un cop allà, van enderrocar la porta i van anar fins la cel·la on estaven tancats els tres detinguts. Els van treure a l’exterior colpejant-los brutalment i els van arrossegar fins la plaça del palau de la justícia. Cameron, el més jove de tots tres, es va poder escapolir però Smith i Shipp van acabar penjats d’un arbre on van ser linxats.
La imatge dels cossos inerts de totes dues víctimes rodejats de tota la gent que es va concentrar al seu voltant va ser captada per un fotògraf de la ciutat i es va estendre per tot el país. En veure publicada aquella imatge a la premsa, el poeta Abel Meeropol va quedar colpejat per la brutalitat de l’escena i va escriure’n un poema que va titular Strange Fruit. “Southern trees bear a strange fruit, Blood on the leaves and blood at the root, Black bodies swingin’ in the Southern breeze, Strange fruit hangin’ from the poplar trees” (Els arbres del sud donen un fruit estrany, sang a les fulles i sang a l’arrel, cossos negres gronxant-se en la brisa del sud, fruita estranya penjada dels pollancres) escrivia Meeropol.
Quan la cantant Billie Holiday, que tot i la seva joventut ja en aquells anys trenta ja començava a fer-se un lloc en el món de la música, va llegir aquell poema, va sentir la necessitat de musicar-lo. Va conèixer Meeropol al Cafe Society de Nova York, un local molt liberal i igualitari en temes racials i tots dos es van entendre molt bé des del primer moment. Ella, que amb la seva veu prodigiosa havia convertit el jazz en la taula de salvació que l’ajudava a fugir d’una vida turmentosa, va recordar el seu pare, que havia mort després d’anar d’hospital en hospital sense que ningú el volgués atendre pel fet de ser negre. I a mida que el rellegia una i una altra vegada, s’identificava amb els sentiments que expressaven aquells versos que evocaven els seus germans del sud linxats per ser culpables d’un únic pecat: el color de la seva pell.
Lady Jazz i Meeropol van treballar plegats durant tres setmanes en l’adaptació del poema. En les seves memòries, Holiday va escriure que es va esforçar molt en aquella tasca perquè no estava segura de ser capaç de transmetre a un públic de luxe tot el que aquella composició significava per a ella. El fet que Columbia Records no s’atrevís amb el tema per considerar-lo una proposta massa arriscada va alentar encara més les seves ganes de gravar-la, i no va parar fins que va trobar una discogràfica que la volgués gravar. Finalment va convèncer als responsables de Commodore Records que apostessin per ella i l’editessin la primavera de 1939. Tan bon punt van llançar-la al mercat, Strange Fruit va ser un èxit de vendes. De fet, va ser l’èxit més gran de tota la carrera de Holiday i ben aviat es va convertir en el seu emblema i en una de les primeres cançons protesta, un crit contra la llosa del racisme que encara amenaçaria la igualtat racial als Estats Units durant unes quantes dècades.