STAYIN’ ALIVE
Bee Gees
Es publica el primer número de la revista New York Magazine (1968)
Stayin’ Alive és un dels temes més populars dels Bee Gees. Fàcilment reconeixibles pel seu característic falset, els germans Barry, Robin i Maurice Gibb van ser tota una icona de la música de la segona meitat de la dècada dels setanta. Van compondre la cançó el 1977 per a la pel·lícula Saturday Night Fever (Febre del dissabte nit). El productor de la banda sonora, Robert Stigwood, els va encarregar algunes peces per a aquest film en què John Travolta interpreta un jove amb una vida intrascendent entre setmana però que els caps de setmana es converteix en el rei de la pista d’una discoteca de Brooklyn.
L’elecció del local que havia d’acollir les sessions de ball de la pel·lícula era un element clau i Stigwood va dedicar-hi força temps. Finalment va trobar el que buscava entre les pàgines de la revista New York. Aquest setmanari dedicat a la cultura, l’estil de vida i la política de Nova York havia estat fundat per per l’editor Clay Felker i l’il·lustrador Milton Glaser com a competència de The New Yorker, la publicació que des dels anys vint liderava la informació referent a la vida social de la ciutat.
El 1976 el New York va treure un article titulat “Tribal Rites of the New Saturday Night” (Ritus tribals del nou dissabte nit) sobre l’escena de la música disco dels setanta. La peça estava signada per l’escriptor britànic Nick Cohn que, investigant la subcultura de la classe treballadora americana, va anar a parar a la discoteca Odyssey 2001 situada al barri de Bay Ridge de Brooklyn. Les escenes que l’autor va relatar en el reportatge, amb tots els personatges que hi apareixien van donar a Stigwood l’escenari, l’argument i els protagonistes que necessitava per a Saturday Night Fever.
No sabem si els Germans Gibb van anar a aquest local buscant la inspiració per al tema central de la pel·lícula i que finalment van decidir titular Stayin’ Alive. El que sí que van explicar uns anys més tard en una entrevista, va ser que quan van enregistrar el tema van decidir fer-ho amb un ritme accelerat que emulés el cor humà. Per fer-ho van aprofitar un moment en què Blue Weaver, el teclista amb qui van comptar per a aquesta gravació, estava estirat a terra. Li van posar uns electrodes al cor, els van connectar amb la sala de control i van demanar al bateria que toqués seguint el batec que li arribava pels auriculars. Anys més tard, un equip de l’escola de medicina de la Universitat d’Illinois, va suggerir que Stayin’ Alive seria una cançó ideal per a escoltar mentre es realitzen les compressions al pit a algú que acaba de patir un atac cardíac. I és que els 103 batecs per minut que registra la cançó té el ritme perfecte per ajudar a impulsar un cor parat, ajudant així a l’individu a qui se li practica la reanimació a mantenir-se viu.