NOVEMBER RAIN

Guns N' Roses

S'inaugura l'estadi Nemesio Camacho 'El Campín' a Bogotà (1938)

El 10 d’agost de 1938 s’inaugurava el Nemesio Camacho ‘El Campín’, l’estadi de futbol més gran de Bogotà. Al seu camp hi juguen Millonarios i Independiente Santa Fe, dos dels clubs de futbol històrics de la capital colombiana. De fet, és un dels estadis més rellevants de Colombia i està considerat com un dels 100 millors de tot el món segons la revista anglesa For Four Two. Però a banda de competicions esportives, El Campín acull també altres esdeveniments, especialment concerts d’artistes internacionals. El que va fer Guns N’ Roses el 29 de novembre de 1992 n’és un dels més recordats.

Des del maig de 1991, la banda d’Axel Rose es trobava enmig de la promoció mundial dels seus àlbums més exitosos Use Your Illusion I i Use Your Illusion II, en un recorregut de dos anys per tot el planeta amb 192 concerts en 27 països, que la va convertir en la gira més llarga de la història del rock fins al moment. A l’equador d’aquest tour hi havia previstos quatre concerts a Sudamèrica, que havia de dur els músics a Venezuela, Chile, Argentina i Brasil. Colòmbia havia quedat inicialment fora de la ruta, però la determinació de dos empresaris locals va fer que aconseguissin reunir el mig milió de dòlars que costava portar a la banda i que es programessin dos concerts a Bogotà, just després del de Caracas.

Mentre els joves grenyuts corrien a esgotar les entrades, la resta del país entrava en pànic per l’arribada d’una banda que la societat colombiana més conservadora tenia associada al dimoni. Una setmana abans del concert, la premsa va publicar articles amb titular com “¡Se vienen los satánicos!” on s’explicava que si es feia sonar Use Your Illusion al revés s’hi podien escoltar missatges xifrats que incitaven al suïcidi. I dos dies abans del concert, es van veure grups de padrines resant als voltants de l’estadi per mirar d’espantar els dimonis que explicaven que Slash era capaç de despertar quan tocava el riff de Sweet Child o’ Mine. Les forces del mal no van aparèixer aquell vespre de novembre a El Campín, però sí que el concert dels Guns N’ Roses es va desenvolupar enmig d’un seguit de fets on molts hi van veure un càstig diví a aquell agosarat gest de portar la banda californiana a Colòmbia.

Per començar, l’intent de cop d’estat que Hugo Chávez va fer a Veneçuela el mateix dia que el grup tocava a Caracas, va provocar que el president Carlos Andrés Pérez ordenés tancar els aeroports del país. Tot els equips de so del grup van quedat retinguts i això va obligar a haver de cancel·lar el primer dels concerts que s’havien de fer a Bogotà al cap de dos dies davant la impossibilitat de traslladar el material. Amb l’actuació del divendres 27 anul·lada, als fans colombians de Guns N’ Roses només els quedava l’opció de diumenge 29 per poder veure la banda en directe i això va fer que s’esgotés fins l’última entrada que es va posar a la venda.

A les nou del vespre, hora prevista d’inici del concert, la gespa i les grades de l’estadi estaven a vessar d’un públic estoic desitjant veure els seus ídols en directe. Havien fet hores de cua sota la pluja que queia des de les set i encara van haver d’esperar-ne dues més, ja que una rebequeria del líder de la banda va fer que la banda no sortís a l’escenari fins les onze. Però res d’això semblava importar a la gentada que omplia El Campin aquell dia i quan Axl Rose va aparèixer, la multitud va embogir. Els va rebre amb un “Bogotá… do you know where the fuck you are? You are in the jungle baby… and you are gonna die”  (Bogotà… sabeu on collons sou? Sou a la maleïda jungla nois… i sou a punt de morir). La rebuda, adaptada a cada ciutat on tocaven, era la de sempre. Però el que no es podia imaginar el músic era que en aquella ocasió va estar a punt de ser premonitòria.

Els que van ser aquella nit a El Campín, recorden una primera hora i quart de concert apoteòsica, amb les curses d’Axl Rose de punta a punta de l’escenari, els solos espectaculars de Slash i les cançons de la banda ressonant a l’estadi. Però a partir d’un quart d’una, justament quan van començar a tocar November Rain, la pluja va intensificar-se. En un primer moment el públic va embogir per la coincidència del títol de la cançó amb l’aiguat que va descarregar en aquell precís moment d’un vespre de novembre, però quan al cap d’uns minuts la força de l’aigua va fer caure part del teulat de l’escenari la situació va canviar. Ningú va prendre mal i els músics van intentar seguir tocant. Però quan Slash va veure que l’aigua començava a entrar-li a les botes corrent el perill d’electrocutar-se amb els cables que el connectaven als amplificadors, la situació va ser insostenible i van haver de suspendre el concert.

La frustració de tots els assistents davant la cancel·lació a mitja actuació, van afegir-s’hi els aldarulls que es van produir fora de l’estadi. Els organitzadors havien venut 10.000 entrades més de les que permetia la capacitat d’El Campín. Així que, a banda de fans a qui ja els havien anul·lat el primer concert i que van optar per intentar seguir l’actuació des del carrer, hi havia també moltes persones que confiaven que podrien entrar però que es van quedar amb el ticket a la mà. Les tensions inicials amb la policia que intentava controlar aquella concentració de joves enrabiats van intensificar-se amb la suspensió final i va acabar en uns enfrontaments que van deixar vidres d’aparadors trencats i quatre oficials ferits. Les imatges que es van emetre per televisió i els titulars de la premsa de l’endemà no van fer més que encoratjar la versió diabòlica que envoltava el concert des del seu anunci, així com la merescut escarment diví que consideraven que havia portat aquella pluja de novembre. Una senyora entrevistada a l’informatiu de la televisió pública ho resumia així davant les càmares: “Ahí no más se ve lo diabólicos que son esos rockeros. Menos mal que la mano de Dios nos salvó”.