logo

Una efemèride. Una cançó. I la història que les connecta. Cada dia. Des de l’1 de gener fins el 31 de desembre.

Una efemèride. Una cançó. I la història que les connecta. Cada dia. Des de l'1 de gener fins el 31 de desembre.

MACK THE KNIFE
Louis Armstrong

Neix el dramaturg Bertolt Brecht (1898)

‘Mack the Knife’ té una història tan llarga i rocambolesca com la de la pròpia cançó. El primer cop que va aparèixer el personatge d’aquest tema va ser a L’Òpera del Captaire, una obra escrita per John Gay el 1728 i protagonitzada per un bandoler anomenat MacHeath. Però no va ser fins dos segles més tard, quan el dramaturg alemany Bertolt Brecht va decidir fer-ne la seva adaptació, que el relat de la vida d’aquest criminal va començar a popularitzar-se.

Brecht la va titular L’Òpera dels Tres Rals i, en col·laboració amb el compositor Kurt Weill, va actualitzar-ne el guió i la música per tal de convertir-la en una crítica marxista del món capitalista. Al personatge de MacHeath li va mantenir el nom, però li va donar l’àlies de Mackie Messer (Mackie, el Navalla) i el va fer més cruel i sinistre que l’original. 

Pocs dies abans de l’estrena, l’agost de 1928, l’actor que feia de protagonista va demanar si podien fer-li una cançó de presentació del personatge per tal de suavitzar la seva entrada en escena. Com a resposta a aquesta petició, li van escriure un “moritat”, una balada d’origen medieval que fins ben entrat el S.XIX s’utilitzava per relatar les malifetes d’un criminal. Brecht va encarregar-se de la lletra, que en boca d’un cantant de carrer, repassava tot l’historial delictiu de MacHeath. I sobre ella, Weill va composar una única melodia de setze compassos que s’anava repetint al llarg de tot el tema.

El musical i la seva posterior versió cinematogràfica van ser tot un èxit. Però aquest tema introductori que tothom coneixia ja com ‘‘Mackie Messer’ encara ho va ser més. Tant que va convertir-se en una de les peces més interpretades als cabarets del Berlin d’entreguerres. Amb l’arribada del nazisme però, Weill i Brecht van haver de fugir d’Alemanya i la cançó va quedar en l’oblit durant més de dues dècades.

En el seu exili, Kurt Weill s’havia instal·lat a Nova York amb la seva dona. Allà la parella va coincidir amb Marc Blitzstein, un compositor que admirava molt l’obra de Weill i Brecht. Així que, quan el primer d’ells va morir el 1950, Blitzstein va decidir agafar els temes de L’Òpera dels Tres Rals i fer-ne l’adaptació a l’anglès. L’obra es va estrenar al cap de quatre anys amb un èxit de taquilla discret. Però l’atzar va voler que a una de les representacions hi assistís el productor discogràfic George Avakian, que ràpidament va adonar-se’n que aquell “moritat” que Blitzstein ja havia rebatejat com ‘Mack the Knife’ tenia un gran potencial com a cançó instrumental de jazz. La va oferir a diversos artistes reconeguts però ningú volia fer-la. Fins que la proposta va arribar a Louis Armstrong. El música es va entusiasmar tant el tema que, a banda de tocar-lo amb la trompeta, també el va voler cantar.

La versió d’Armstrong es va convertir en la base a partir de la qual nombrosos artistes han fet les seves pròpies versions del tema. La més aclamada va ser la de Bobby Darin que, el 1959, la va portar al capdamunt de les llistes d’èxits. Però també la van interpretar Bing Crosby, Ella Fitzgerald o Frank Sinatra, que al final de la seva carrera sovint la feia servir com a cançó de tancament dels seus concerts. En el món llatí, el músic panameny Rubén Blades va ser qui va fer-ne la versió en espanyol amb un ‘Pedro Navaja’ delinquint a ritme de salsa.

DEAR PRUDENCE Previous Post
MASTER OF PUPPETS Next Post