HAPPY HOUR

The Housemartins

Es publica el primer número The Saturday Evening Post (1821)

A mitjans dels anys vuitanta, un grup de quatre joves anglesos revolucionava les llistes britàniques amb el seu indie-rock alegre basat en una rica varietat vocal: The Housemartins. Van agafar el nom artístic d’un un petit ocell negre de la família de les orenetes que fa niu als ampits de les finestres dels edificis de Hull, la ciutat de Yorkshire on van formar el grup. Van tenir una carrera musical molt curta, però en els dos únics treballs d’estudi que van arribar a gravar hi ha temes que formen part de la banda sonora de la vida dels que van musicalment van viure aquella dècada. I de tots ells, Happy Hour és segurament el seu èxit més recordat.

Aquesta és una cançó escrita en clau d’humor a partir d’un dels tòpics clàssics de la principal diversió de tot obrer anglès: emborratxar-se al pub després de la feina. El van compondre a casa del cantant del grup, Paul Heaton, mentre ultimaven les cançons de London 0 Hull 4, el seu àlbum de debut. I per escriure’n la lletra es van basar en una llista que Heaton havia elaborat un parell d’anys abans sobre les coses que li molestaven de l’oficina on llavors treballava, una de les quals era el moment en què alguns companys baixaven al pub a l’hora de dinar i es dedicaven a fer comentaris despectius sobre les dones amb qui havien lligat.

En aquells anys la majoria de locals britànics havien incorporat una franja horària en què les begudes eren més econòmiques. Aquestes estones on les consumicions baixaven de preu es van batejar com Happy Hour i Heaton va aprofitar aquest concepte per emmarcar la crítica que volia fer en aquella cançó. El músic considerava que aquella hora de copes barates no feia més que alentar l’estupidesa humana. Així que, recuperant algunes coses que havia anotat en aquella llista temps enrere, va escriure Happy Hour, una cançó que parlava de sentir-se miserable en una hora feliç. Tot i així, la crítica social que portava implicit el tema  va passar força desapercebuda en el seu moment i el públic va quedar-se més amb el ritme alegre de la música i el concepte del seu títol que no pas amb la seva lletra.

La cançó va triomfar rotundament i es va arribar a convertir en el reclam musical que molts pubs feien sonar per anunciar l’inici de la Happy Hour. Però quin és l’origen d’aquesta expressió que encara avui es fa servir en molts locals d’oci? Doncs tot i que hi ha alguna referència prèvia a principis del S.XX a un Social Happy Hour en ambients navals en referencia a l’estona que en alguns vaixells militars es dedicava a moments d’entreteniments diversos, es considera que aquesta accepció del terme la va fixar el Saturday Evening Post el 1959.

Aquest històric setmanari americà i que es va especialitzar en articles d’esdeveniments, cròniques, editorials humorístiques i il·lustracions, va publicar un article que per primer cop citaba la Happy Hour fora de l’entorn de la marina. La peça es titulava ‘The Men Who Chase Missiles’ (Els homes que perseguien missils) i abordava els perills que havien de sortejar els habitants dels indrets remots que rastrejaven els llançaments de projectils de Cap Canaveral. En el reportatge s’especificava que totes aquestes persones estaven en risc “excepte aquelles que gasten massa durant la Happy Hour al bar”. Aquest va ser el primer cop que s’utilitzava l’expressió Happy Hour en un context civil. I l’expressió es va popularitzar tan ràpidament que els locals on servien begudes no van perdre l’oportunitat de convertir-la en un reclam comercial per incentivar el consum a certes hores del dia.

En un entrevista publicada a The Guardian el desembre de 2018, el cantant de The Housemartins recordava la cançó que a partir aquell 1986 va quedar associada per sempre més en l’imaginari col·lectiu al concepte Happy Hour. En aquest diari, Paul Heaton declarava mostrar-se constantment sorprès i humiliat pel fet que trenta anys més tard la gent segueixi escoltant el tema. En l’actualitat, a punt d’entrar en la cinquantena, Heaton es dedica a escriure llibres infantils i col·labora en un projecte per acostar la lectura als nens de primària. En les trobades que té amb els alumnes diu que de vegades bromeja explicant-los que de jove va ser tota una estrella del pop. Els nens es pensen que se’ls rifa fins que la mestra es connecta a Youtube i els ensenya el videoclip de Happy Hour.