EVERYDAY IS LIKE SUNDAY
Morrissey
Neix el director de cinema Stanley Kramer (1913)
Un mes de setembre de finals dels vuitanta, Morrissey va visitar la localitat portuària de Borth, a Gal·les. Feia poc que havien acabat les vacances d’estiu i els carrers del poble buits de gent i activitat comercial, transmetien una sensació gairebé fantasmagòrica. Aquesta imatge solitària propera a l’abandonament d’aquella població costera, va frapar al músic britànic i li va fer pensar en una novel·la que feia poc havia caigut a les seves mans: On the Beach (L’hora final en la seva versió en català) una obra de l’escriptor britànic Nevil Shute que relata la història d’un grup de persones que espera a Melbourne l’arribada d’un imminent holocaust nuclear. Publicat el 1957 aquest llibre va tenir molt bona acollida i encara es va fer més popular al cap de tres anys quan el director novaiorquès Stanley Kramer va fer-ne l’adaptació cinematogràfica, amb una pel·lícula post-apocalíptica protagonitzada per Gregory Peck i Ava Gardner.
Morrissey feia poc que acabava d’abandonar The Smiths i començava a treballar en els temes que havien de formar part del seu debut en solitari. I en aquest estat creatiu, el músic britànic va copsar l’essència d’aquella barreja de sentiments de solitud, devastació i inactivitat que li transmetia aquell poble turístic fora de temporada i les referències a On the beach i la va fer servir com a font d’inspiració per escriure Everyday Is Like Sunday. A través dels seus versos, Morrissey va recollir instantànies que combinaven imatges de totes dues referències i que acabaven conformant tot un imaginari de sensacions molt properes a les que es pot tenir un diumenge on tot està tancat i la buidor dels carrers s’apodera de l’estat d’ànim amb una grisor que fa pensar que s’acosta la fi del món.
Pocs mesos després d’acabar-la, Morrissey va enregistrar Everyday is Like Sunday, juntament amb la resta de temes que va seleccionar per a Viva Hate, el seu primer treball discogràfic com a solista i que va publicar-se a principis de 1988. La cançó es va presentar com a segon senzill del disc i ben aviat va escalar posicions en les llistes musicals, arribant al Top Ten del rànquing de singles del Regne Unit i convertint-se en una de les cançons més populars d’aquest excèntric autor. D’entre les versions que n’han fet altres artistes, destaca la de Chrissie Hynde amb The Pretenders en una adaptació per a la banda sonora de Boys on the side (traduïda com Només elles… els nois a un costat) i que va tenir força èxit a mitjans dels noranta.