“Picasso és espanyol, jo també. Picasso és un geni, jo també. Picasso és comunista, jo tampoc”. Amb aquesta frase pronunciada al Teatre María Guerrero de Madrid en 1951, Salvador Dalí obria la polèmica sobre el posicionament polític dels dos artistes en l’Espanya del franquisme. S’havien conegut a París després de la guerra. Però així com Dalí, que mai havia amagat les seves simpaties pel dictador, va tornar a casa el 1948, Picasso va seguir exiliat a França. El comentari del pintor català va tenir un gran ressò mundial i, disset anys més tard, l’autor francès Serge Gainsbourg va agafar la seva expressió final ‘moi non plus’ (jo tampoc) per al títol del que seria el seu gran èxit musical: Je t’ aime … moi non plus.

Dalí i Gainsbourg van coincidir diverses vegades a la vida parisenca. Les seves afinitats artístiques i personals feien que freqüentessin els mateixos ambients i no era estrany que es trobessin qualsevol nit a l’hotel Meurice, al restaurant Maxim’s o al Club Elysée Matignon. Gainsbourg admirava molt la feina de Dalí i potser per això va decidir fer-li un petit homenatge posant com a afegit al títol de la seva cèlebre ‘Je t’aime’ (t’estimo) la frase que l’artista empordanès havia dedicat al pintor malagueny.

Gainsbourg va escriure Je t’aime … moi non plus el 1968 per a Brigitte Bardot, que en aquella època era la seva amant. Inspirant-se en la música del tema A Whiter Shade of Pale de Procol Harum, va proposar a l’actriu una interpretació que més que una cançó era l’enregistrament d’un episodi sexual. Quan el marit de Bardot, el fotògraf Gunter Sachs va escoltar el resultat, li va demanar si us plau que no la publiqués. Gainsbourg va acceptar, però quan uns mesos més tard va començar a sortir amb la jove actriu anglesa Jane Birkin li va proposar repetir l’experiència per tornar a posar veu a el tema. Aquest cop la gravació sí que es va editar i la interpretació entre gemecs i murmuris de Birkin la va convertir en la cançó que encara avui ostenta el rècord de ser la més censurada de la història.