ONE
U2
Rosa Parks es nega a cedir el seient a un home blanc en un autobús (1955)
Poques vegades un acte tan insignificant ha tingut unes conseqüències tan històriques com el que va protagonitzar Rosa Parks el primer de desembre de 1955. Tenia 42 anys i com cada dia aquesta modista negra tornava a casa en un autobús urbà de Montgomery (Alabama). Ho feia asseguda en un dels bancs designats expressament com a “de color” i que evidenciaven la segregació racial instaurada i totalment normalitzada que es vivia llavors als Estats Units. En un moment del trajecte però la secció reservada “només per a blancs” es va omplir i el conductor va moure el cartell que senyalitzava la delimitació de seients per tal de crear noves places per als passatgers blancs. Aquest canvi de distribució afectava la fila on era Parks i tres altres persones afroamericanes, així que el conductor va demanar-los que s’aixequessin per cedir les seves places i que continuessin el viatge de peu, aplicant les lleis que regien el transport públic de l’època i que especificaven com calia viatjar: “els negres van darrere; els blancs, davant, sense barrejar-se. Si falta lloc pels blancs, els negres s’aixequen”. Els altres tres passatgers van obeir però ella va negar-s’hi. I aquell gest va costar-li una multa de 14 dòlars que també va rebutjar pagar, fent que acabés passant una nit a la presó.
L’incident va provocar la protesta d’alguns membres de la comunitat negra de la ciutat però les autoritats no hi van donar més importància, pensant que no eren més que una reacció puntual que no tindria més conseqüències. Però la intensitat de les manifestacions de ràbia i denúncia de la injustícia van anar estenent-se i dos mesos més tard ja havien causat la detenció de més d’un centenar de persones. El llavors poc conegut pastor bautista Martin Luther King va liderar part de les protestes, mobilitzant els afroamericans de Montgomery (que representaven el 40% del cens d’aquesta població) a boicotejar els autobusos de la ciutat. Després de 382 dies de vehicles circulant pràcticament buits, l’empresa que gestionava el servei va entrar en fallida i l’autoritat del transport públic es va veure obligada a suprimir la segregació racial en aquest àmbit.
El petit acte de desobediència de Rosa Parks aconseguia així el primer dels triomfs que el Moviment pels Drets Civils assoliria la dècada següent i que finalment va acabar amb l’erradicació del racisme a les institucions americanes. “Estava farta de rendir-me” escriuria Parks a la seva autobiografia després de tota una vida dedicada a la lluita pels drets dels afroamericans, tant des de l’activisme social com des de l’oficina del representant afroamericà del Partit Demòcrata John Conyers, on va treballar des del 1965 fins el 1988. Els darrers anys els va passar retirada al seu apartament de Detroit (Michigan), on va morir el 24 d’octubre de 2005 a l’edat de 92 anys a causa d’una demència progressiva.
La notícia de la mort de Rosa Parks es va produir tot just quan la banda irlandesa U2 acabava d’aterrar a la ciutat per oferir dos concerts en el marc de la gira americana de Vertigo Tour. Venien de tocar a Pittsburgh i tenien venudes totes les localitats dels dos concerts programats al pavelló esportiu The Palace of Auburn Hills els dies 24 i 25. Sensibilitzats per aquella pèrdua, en aquestes actuacions la banda va voler tenir un record per a ella i tot el que havia suposat la seva figura en la lluita per la igualtat. I ho va fer amb una de les seves cançons més emblemàtiques: One. Bono va introduir el tema dedicant-lo a qui considerava “la mare del moviment americà pels Drets Civils” recordant que “gràcies a la seva tranquila dignitat i a la seva força, els Estats Units es va convertir en un país millor i canviat” i acabant amb un solemne “Que Déu et beneeixi en el teu descans”.
Editada per primer cop a Achtung Baby, el setè àlbum de la banda, One és una cançó sobre la unitat no només de la humanitat sinó de la pròpia banda que, a finals dels noranta, just abans d’enregistrar aquest disc, va passar per un dels moments més complicats de la seva història. Les males crítiques rebudes per Rattle and Hum havien generat diferències de criteri sobre l’estil que havia de seguir U2 a partir d’aquell moment. Larry Mullen i Adam Clayton volien recuperar el so dels àlbums anteriors, mentre que Bono i The Edge apostaven per una via més experimental. Aquesta manca d’entesa es va allargar durant setmanes fins al punt de generar-los la sensació que perillava la continuïtat del projecte comú. Però aquesta situació es va desencallar gràcies a One.
Els quatre membres de la banda s’havien reunit per improvisar sobre uns acords que The Edge estava provant. El guitarrista va començar a fer-los sonar i immediatament el baix i la bateria s’hi van afegir mentre Bono va començar a escriure en un paper. Tal i com va relatar més tard a la biografia del grup, les paraules li van caure del cel com un regal i en poc menys de 20 minuts ja tenien la cançó feta. El missatge d’aquells versos recordaven la necessitat que tenim els humans, independentment de les diferències que ens separen, de comptar amb l’ajuda dels altres per tal poder seguir endavant. Frases com “We’re one, but we’re not the same” (som un, però no som els mateix) descriuen a la perfecció el sentiment que en aquell moment abordava els membres d’U2 i com entendre-ho els va ajudar a superar aquell moment de feblesa col·lectiva. Però la lírica emotiva que traspua tot el tema al voltant del concepte global d’unitat ha convertit One en tot un himne a la germanor al món, fent que hagi estat utilitzada en diferents esdeveniments i campanyes solidàries, així com a favor de l’entesa entre els pobles i els drets humans. Un missatge més que oportú per homenatjar el dia de la seva mort i a la seva ciutat a qui va ser tot un símbol d’aquesta creença universal.