WILD IS THE WIND
David Bowie
Mor el dictador Franscisco Franco (1975)
L’abril de 1975 els fans de David Bowie estaven desfets per l’anunci que havia fet el músic britànic sobre la seva retirada dels escenaris. El seu ritme compositiu era frenètic i després d’haver editat nou àlbums en tot just vuit anys i haver-se posat en la pell de dos alter ego (Ziggy Stardust i Alladin Sane), considerava que havia arribat a un punt mort de la seva carrera i no volia acabar sent “un altre maleït cantant de rock”. Els següents mesos Bowie va desaparèixer de l’escena musical. Però en comptes de fer l’aturada que havia anunciat, va estar treballant en nous temes i el novembre d’aquell mateix any va organitzar una aparició al programa de la BBC que dirigia Russell Harty per explicar aquest canvi de parer. En aquella època el cantant s’havia instal·lat als Estats Units, per al qual cosa l’entrevista, prevista per a finals d’aquell mateix mes, es faria via satèl·lit entre Los Angeles i Londres.
El 20 de novembre, tal i com estava previst, el periodista britànic va connectar amb el músic i va començar l’intercanvi de preguntes. Tot anava com una seda i la conversa entre tots dos es va anar desenvolupant segons el que marcava el guió. Bowie va confirmar la seva tornada i fins i tot va anunciar el llançament de Station to Stations, el nou disc que estava a punt de publicar i que donaria pas a una gira mundial. En un moment de l’emissió però, els responsables de la cadena britànica van rebre una trucada avisant-los que el govern espanyol sol·licitava urgentment poder fer ús del satèl·lit. Acabava de morir el dictador Francisco Franco i necessitaven comunicar internacionalment la notícia, així com fer la retransmissió del traspàs de poder al Rei Joan Carles, a qui el mateix Caudillo havia designat com el seu successor. Bowie era qui havia pagat per fer ús del senyal aquell vespre, així que en la pausa publicitària van traslladar-li la petició que arribava de Madrid. El músic s’ho va pensar durant uns segons i, qui sap si com a venjança per la censura que el dictador havia imposat sobre alguns dels seus treballs, finalment va contestar-los que no els cediria la connexió, provocant així l’endarreriment de la notícia del final del règim franquista fora de les fronteres espanyoles.
Dos mesos després d’aquella negativa, sortia al mercat l’àlbum que David Bowie havia avançat en aquella entrevista i amb ell el músic presentava el seu nou personatge: The Thin White Duke. Station to Station és un dels treballs més valorats de la trajectòria de Bowie el que marca la seva transició cap a sons influenciats per bandes electròniques alemanyes com Kraftwerk i Neu!. És un disc que només inclou sis temes i que el músic va decidir tancar amb una particular versió de Wild is The Wind, d’una balada popularitzada per Nina Simone el 1966, i que Bowie va voler enregistrar després de conèixer a la cantant i pianista el 1975. Bowie era un gran admirador de Simone i en el moment de presentar el disc va explicar que havia fet aquella gravació com un homenatge particular a la cantant.
Composta el 1958 per a la banda sonora de la pel·lícula homònima dirigida per George Cukor, Wild is the Wind va ser gravada inicialment per John Mathis, un cantant de moda de l’època que va aconseguir que el tema fos un dels nominats als Oscars d’aquell any. Una dècada més tard, Nina Simone va agafar aquella peça de tot just dos minuts i mig i la va convertir en un tema de set minuts en què la seva veu i el so del piano es fonen en llargues frases d’una profunditat extrema. Bowie va incorporar guitarres equalitzades, bateria i baix a la base de la peça, donant-li així una dimensió totalment nova al tema però mantentint, això sí, l’emotivitat amb què Simone l’havia impregnat. Amb el temps, aquesta interpretació ha estat sovint elogiada com una de les millors interpretacions vocals de la carrera del músic britànic.
A aquesta gravació de Wild is the Wind que Bowie va incloure a Station to Stations en van seguir moltes altres d’artistes tan diversos com Barbra Streisand o George Michael sense que cap d’elles tingués el ressò de les de Nina Simone i David Bowie. Més recentment, el cineasta britànic Sam Mendes recuperaria la versió de 1966 de Simone per posar música al trailer de Revolutionary Road, una cinta que relata la història d’una parella que veu com les seves il·lusions es van difuminant amb el pas del temps i la monotonia de les seves vides. La selecció de poc menys d’un minut i mig que va fer el cineasta del Wild is the Wind de la cantant americana va donar a aquesta breu peça introductòria del film protagonitzat per Leonardo DiCaprio i Kate Winslet la intensitat que el director volia transmetre.