WAR
Sinéad O'Connor
Joan Pau II és escollit Papa (1978)
La mort sobtada del Papa Joan Pau I després d’un regnat de només 33 dies va fer que la tardor de 1978 el Col·legi Cardenalici es reunís d’urgència per elegir el nou cap de l’Església Catòlica. Durant tres dies, la Capella Sixtina del Palau Apostòlic del Vaticà va acollir el conclave on es van dur a terme les deliberacions i les votacions que finalment el 16 d’octubre van fer aparèixer la fumata blanca que anunciava al món l’elecció del cardenal Karol Józef Wojtyla. Era el primer Papa no italià després de gairebé mig segle i en honor al seu predecessor va adoptar el nom de Joan Pau II. El seu pontificat, el tercer més llarg de la història, va estar marcat per la seva acció política contra el comunisme i està considerat com un període d’involució eclesiàstica on es va imposar la restauració d’una Església ultraconservadora. Joan Pau II era un apassionat de les arts escèniques. De jove havia participat en diverses obres de teatre i al llarg del seu pontificat, va rebre al Vaticà a molts músics i cantants. Sempre va demostrar la seva predisposició a establir llaços de col·laboració amb artistes, tot i que en alguna ocasió també va ser objecte de les seves crítiques, com la que va protagonitzar la cantant irlandesa Sinéad O’Connor a principis dels noranta.
Nascuda el 1966 a Dublin en una família catòlica, Sinéad O’Connor va rebre els seus noms de pila per Sinéad de Valera, qui va ser l’esposa del president Éamon de Valera i mare del metge que va atendre el seu part; i per Santa Bernadette de Lourdes. Tercera de cinc germans, des de ben petita va ser testimoni de la inestabilitat matrimonial dels seus pares, que van acabar divorciant-se quan ella tenia només vuit anys. Les tensions viscudes a casa i els abusos físics que va patir van forjar-li una personalitat rebel que va fer que acabés ingressada en un reformatori amb només 15 anys. Allà una de les monges del centre la va sentir cantar i la va animar a canalitzar les seves frustracions a través de la música.
Durant la dècada dels vuitanta va formar part d’una banda anomenada Ton Ton Macoute, anomenat així per les milícies que donaven suport al dictador haitià François Duvalier, però la veritable fama li arribaria el 1990 gràcies a Nothing Compares 2 U. La cançó havia estat escrita per Prince per a la que llavors era la seva xicota, la cantant Susannah Melvoin i enregistrada per una formació musical creada per ell mateix i que va batejar com The Family. Aquell estiu de 1985 el tema va passar força desapercebut i no va ser fins que Sinéad O’Connor el va versionar que va convertir-se en tot un hit a nivell mundial. Aquell èxit rotund va disparar la carrera de la cantant irlandesa. Va guanyar un Grammy, va enregistrar diferents àlbums i va col·laborar amb artistes de renom en diferents projectes musicals, sempre aportant el seu punt reaccionari contra les convencions.
L’octubre de 1992 la seva carrera però va rebre un cop important que des de llavors ha marcat la seva trajectòria. Sinéad O’Connor havia estat convidada al programa Saturday Night Live de la NBC on va interpretar a capella War de Bob Marley. El músic jamaicà havia escrit aquesta cançó a partir de fragments del discurs que el darrer emperador d’Etiòpia, Haile Selassie, va pronunciar a l’Assamblea General de l’ONU el 1963 demanant la pau mundial. En aquesta intervenció, titulada com la cançó, War (Guerra), Selassie defensava que el motiu principal de les guerres és el conflicte de races i el concepte de superioritat d’unes sobre les altres. Marley va enregistrar-la amb The Wailers el 1976 i la va incloure a Rastaman Vibration, l’únic àlbum del músic que va arribar al Top Ten als Estats Units.
Per a l’actuació a la televisió americana, Sinead O’Connor va alterar lleugerament la lletra de War, canviant la paraula ‘racisme’ per ‘abús de menors’ com a mostra de protesta contra els abusos sexuals de sacerdots de l’església catòlica. Però en un moment de l’actuació la cantant va treure una foto del Papa Joan Pau II i, mentre entonava la paraula “evil” (maldat), va estripar-la davant la càmera, acte que va sentenciar amb un “fight the real enemy” (lluita contra el veritable enemic). Als pocs minuts, els telèfons de la cadena es van col·lapsar de queixes d’espectadors indignats i en pocs dies la reacció social a aquell gest es va estendre ràpidament. La cantant irlandesa va ser escridassada en diferents escenaris, va veure com grups de persones indignades cremaven i destruïen els seus discs i va patir el boicot de moltes emissores de ràdio que vetaven les seves cançons.
Cinc anys més tard, en una entrevista en un setmanari italià, O‘Connor va demanar perdó al Papa Joan Pau II, reconeixent que trencar la seva fotografia havia estat un acte ridícul i que ho havia fet perquè en aquella època estava en rebel·lió contra les seves creences, tot i que admetia que encara tenia fe. No obstant això, mai va declarar sentir-se arrepentida per les seves accions i el 2002, en un moment en què es van incrementar les denúncies per abusos sexuals a menors per part de membres de l’Església, quan li van preguntar si canviaria alguna cosa de la seva aparició en aquella edició de Saturday Night Live una dècada enrere, va contestar rotundament que no.