BELL BOTTOM BLUES
Eric Clapton
Es funda la Marina dels Estats Units (1775)
Els uniformes militars han estat un element que al llarg de la història han marcat també la moda de la vida civil. Els materials resistents i duradors de què estaven fets propiciava que un cop acabat el servei, alguns soldats els reaprofitessin com a vestimenta de carrer. Aquesta pràctica va fer que amb el temps també els dissenyadors es fixessin en aquestes peces de roba utilitzades a l’exèrcit i les convertissin en font d’inspiració de les seves creacions, adaptant-les als estils i les tendències del moment. És el cas dels pantalons de campana, un tipus de pantaló més ample de la base que de la part superior del camal i que es van convertir en una de les icones de la moda de la dècada dels setanta. La primera referència que es té d’aquest model és de 1883, quan la Marina dels Estats Units el va incorporar als seus uniformes. I és que la seva forma acampanada tenia grans avantatges per al marines de les Forces Armades americanes: feia fàcil que se’ls poguessin treure amb les botes posades; permetia arremangar-los per evitar que s’aneguessin; i, sobretot, en un moment de necessitat, omplint els seus camals d’aire es podien convertir en un dispositiu de flotació.
A finals dels anys seixanta, la forma acampanada d’aquests pantalons va cridar l’atenció de Mary Quant, la dissenyadora britànica que uns anys abans havia revolucionat la moda dels joves de tot el món amb la creació de la minifaldilla. De la mà de Quant, els pantalons de pota d’elefant van causar furor entre els hippies americans, que ben aviat els van incorporar com un element essencial de la seva estètica. La popularitat d’aquella peça de roba es va estendre per tot el país i en pocs mesos va creuar l’Atlàntic. Una de les joves que es va enamorar d’aquells bell bottom (pantalons de campana) va ser la model Patty Boyd. Des que els havia vist en fotos de revistes i imatges de televisió, que volia posar-se’n uns però com que a Europa encara no es comercialitzaven, l’estiu de 1970 va demanar-li al seu amic Eric Clapton si n’hi podia portar uns de Miami, on el músic es trobava gravant el seu primer àlbum amb Derek and the Dominos. En aquella època, Boyd estava casada amb George Harrison, però ja feia temps que s’havia convertit en tota una obsessió per a Clapton, que estava perdudament enamorat de la dona del Beatle. Així que Clapton no només li va portar els desitjats pantalons a Boyd sinó que va convertir aquella petició en inspiració d’una cançó que va acabar incloent al disc que estava enregistrant.
La incorporació de Bell Bottom Blues a aquell treball de debut de la nova banda d’Eric Clapton no era ni de bon tros l’única referència a Patty Boyd. De fet, la majoria del material d’aquest doble àlbum, inclòs Layla i el propi títol del disc, Layla and Other Assorted Love Songs, conté al·lusions a la seva figura. Clapton i la resta de músics van enregistrar el tema principis de setembre, just els dies que el nou guitarrista de la banda, el malaguanyat Duane Allman, no va poder assistir a les sessions de l’estudi, ja que tenia compromesos alguns concerts, per la qual cosa Clapton va haver d’enregistrar tant les bases com els solos de la part de corda del tema. Pel que fa a la seva interpretació vocal, sovint s’ha destacat l’angoixa que es percep en la veu del músic a l’hora de cantar algunes de les seves estrofes i que denota el patiment que sentia per culpa de l’amor no correspost de Boyd.