CROSSROADS
Cream
Mor el músic Robert Johnson (1938)
L’estiu de 2019 el New York Times va publicar una sèrie de necrològiques sobre persones notables mortes a partir de 1851, la defunció de les quals no va ser recollida a les pàgines del diari. Una d’elles va estar dedicada al guitarrista Robert Johnson, mort el 1938 per causes que encara avui no estan del tot clares. Algunes investigacions apunten que va morir enverinat amb naftalina diluïda dins una ampolla de whisky, d’altres que se’l va endur una neumonia, i fins i tot n’hi ha que defensen que va ser assassinat amb una arma de foc. En el seu certificat de defunció només s’hi recull que va ser a Greenwood, Mississipí el 16 d’agost d’aquell any. Feia tres mesos que havia complert el 27 i es convertia així en el primer membre del grup de músics morts a aquella edat i que amb el temps s’ha batejat com el Club dels 27.
Les escasses 29 gravacions que va fer de 1936 a 1937 mostren una notable combinació de talent per cantar, tocar i composar, que van ser de gran influència en diferents generacions de músics. I la seva misteriosa i poc documentada vida han generat tota mena de llegendes al voltant de la seva figura. Expliquen que quan va començar en el món de la música Johnson no tocava gaire bé i que, frustrat va decidir desaparèixer durant un temps. Quan al cap d’un any i mig va tornar ho va fer convertit en tot un bluesman es va rumorejar que havia venut la seva ànima al diable en un encreuament de carretera a canvi de ser el millor guitarrista de la historia. Aquesta cruïlla, a banda de ser el centre de les especulacions dels seus tractes demoníacs, és l’escenari que va inspirar un dels seus temes més icònics: Cross Road Blues.
La cançó va ser gravada per Robert Johnson a mitjans dels anys trenta i va convertir-se en l’espurna que va encendre la llegenda que va envoltar el misteri de la seva virtuositat musical arran d’una entrevista que que li van fer al guitarrista de blues Son House, on va explicar com Johnson va passar a tocar de forma excepcional en un període de temps increïblement curt. Amb el temps, es va anar especulant sobre la història i el mateix Johnson va acabar d’alimentar la llegenda amb Me and the Devil Blues, on canta sobre la seva trobada amb el mateix Satanàs.
Tres dècades més tard, Eric Clapton va recuperar la llegenda de Johnson a Crossroads, el tema que va fer per Cream a partir d’una adaptació de Cross Road Blues amb algunes parts de Me and the Devil blue. Clapton, Ginger Baker, Jack Bruce van tocar-lo per primer cop en un concert que van fer a San Francisco el 1968 i l’any següent el van incloure a Live at the Fillmore del seu doble àlbum Wheels of Fire. El tema va convertir-se en un dels hits d’aquest trio londinenc que tot just va estar actiu un parell d’anys i el solo que hi fa Eric Clapton està considerat per la revista Guitar World com un dels 10 millors de la història.
El 1998, Clapton batejaria com Crossroads el centre de rehabilitació d’abús de drogues i alcohol que es va fundar amb el seu suport a l’illa caribenya d’Antigua. El guitarrista, que durant els anys setanta va mantenir una dura lluita contra la depressió a causa de la seva addició a aquestes substàncies, va trobar que aquest era un nom molt adequat, tant per tots els èxits que li havia donat la cançó que duia aquest nom com per l’esperança d’una nova vida que buscaven tots els que entraven al centre buscant un pacte que els portés a la salvació.