TEARS IN HEAVEN

Eric Clapton

S'estrena la pel·lícula 'Rush' (1991)

El 1991 la productora americana Lili Fini Zanuck debutava com a directora amb Rush, una pel·lícula basada en la novel·la homònima de Kim Wonzencraft. Protagonitzada per Jennifer Jason Leigh i Jason Patric narra la història d’una parella de policies de Texas que als anys setanta són assignats com a agents encoberts en un cas del departament de narcòtics. Per sobreviure i mimetitzar-se en el salvatge submón de dealers i addictes, comencen a drogar-se i acaben enganxats en una complicada trama de vicis i enganys.

Per a la banda sonora d’aquest primer treball darrera la càmera, Zanuk va confiar en Eric Clapton, de qui n’era una gran admiradora. L’encàrrec arribava en el pitjor moment personal del músic britànic, que pocs mesos abans havia perdut el seu fill petit en un malaurat accident. El petit Conor, de només quatre anys, va caure des del 53è pis d’un gratacels de Manhattan. El dolor esquinçador i inconsolable de Clapton hagués pogut retornar-lo a les drogues i l’alcohol, dues addicions que havien marcat la seva vida i que li havien costat molt de superar. Però en comptes d’optar per aquest camí en la seva desesperació, va decidir refugiar-se en la guitarra com a teràpia per calmar el seu patiment i trobar una manera de sortir del pou. I la proposta de posar música a una pel·lícula va ser una oportunitat per concentrar-se en aquest objectiu.

 Clapton va estar treballant en el projecte tota la tardor i a finals d’any tenia llest l’àlbum que, interpretat per ell mateix, va convertir-se en la banda sonora de Rush. Entre els temes que va incloure-hi, hi havia Tears in Heaven una balada on va vessar els seus sentiments més profunds, expressant el desig com a pare de tornar a veure el seu fill algun dia. 

Mig any després de l’estrena de Rush, Tears in Heaven es va llançar com a senzill i l’agost de 1992 Clapton el va gravar en directe pel disc Unplugged que va realitzar per a la sèrie de concerts acústics organitzats per la cadena de televisió MTV.  L’efecte estremidor del tema i de la seva interpretació va ser tan impactant, que va ser reconegut amb tres premis Grammy, entre els quals hi havia el de millor cançó de l’any.