TRAVELIN’ SOLDIER
Dixie Chicks
S'acaba la Primera Guerra del Golf (1991)
Com és fàcilment deduïble pel seu títol, ‘Travellin’ Soldier’ és una cançó sobre un combatent de guerra. Relata la història d’un soldat nord-americà que es fa amic d’una noia poc abans d’allistar-se a l’exèrcit. Mentre és al front ell li escriu cartes, ja que no té ningú més a qui dirigir-se, fins al punt que ella acaba sent l’única que s’assabenta de la seva mort quan aquesta l’arreplega enmig de la batalla.
El cantant de música country Bruce Robison va escriure aquest tema el 1996 ambientant-lo a la Guerra del Vietnam. No obstant això, anys més tard va revelar que en realitat el va composar a partir de la seva experiència personal quan, el 1990, el van cridar com a reservista a la Guerra del Golf. Però la història d’aquesta cançó no ha quedat associada a cap d’aquestes dues conteses bèl·liques, sino a una tercera: la Guerra d’Iraq.
Va ser arran d’un fet ocorregut enmig d’una actuació de les Dixie Chicks el 10 de març de 2003, just deu dies abans de la intervenció americana en aquest conflicte. Aquest trio de country femení havia fet la seva pròpia versió de ‘Travellin’ Soldier’ i en el concert que aquell vespre oferien al Shepherd’s Bush Empire de Londres la seva vocalista Natalie Maines va presentar el tema declarant: “Ens avergonyim que el president Bush sigui de Texas”.
El comentari no va trigar a arribar als Estats Units, així com tampoc la reacció de bona part dels votants republicans, que ràpidament van iniciar una campanya contra aquesta banda de Dallas. Va començar per les emissores de música country, la majoria de les quals estan controlades per famílies molt conservadores i que van considerar les paraules de Maines una ofensa a la institució de la presidència de la nació. Les artistes van rebre crítiques, insults i amenaces i van veure com en diferents ciutats del país s’organitzaven protestes i destruccions massives dels seus CDs.
El boicot a la banda formada per Natalie Maines i les germanes Martie Maguire i Emily Robinson es va allargar durant quatre anys i ha estat considerat per molts ciutadans americans una violació de la primera esmena de la Constitució dels Estats Units, garant de la llibertat d’expressió del país. Els esforços, les opinions i les dificultats del grup durant tot aquest llarg període en què gran part del país va renegar de la seva música van quedar recollits en el documental Dixie Chicks, Shut Up and Sing (Dixie Chicks, calleu i canteu) que es va estrenar la tardor de 2006. Amb els 5 premis Grammy que van guanyar pocs mesos després es va donar per acabada la seva caiguda en desgràcia. Des de llavors, les Dixie Chicks han venut més de 36 milions d’àlbums, convertint-se així en la banda femenina que més discs ha distribuït de la història.