‘Tubular Bells’ és el primer disc d’estudi de Mike Oldfied. El va compondre quan només tenia 17 anys i el va oferir en forma de maqueta a diverses discogràfiques sense que cap d’elles s’interessés per editar-la. La trobaven massa extensa i el fet que fos instrumental no s’ajustava als paràmetres del que es produïa en aquella època. No va ser fins que el projecte va arribar a mans de Richard Branson que Oldfield  va trobar una opció real per publicar el seu treball. Aquell 1973 Branson acabava de crear la Virgin Records i la proposta d’Oldfield li va semblar prou interessant com per convertir-la en el primer producte de la seva discogràfica. El temps ha confirmat que la decisió va ser encertada, ja que amb Tubular Bells, tant el músic com l’empresari es van fer milionaris. 

El tema estava presentat com una simfonia estructurada en dues parts en la qual s’anava donant entrada a una gran quantitat d’instruments que poc a poc encaixaven com a peces d’una orquestra totalment sincronitzada. La originalitat de la proposta va captivar al gran públic i, entre ells, al director de cinema William Friedkin, que en aquella època estava treballant en L’exorcista a partir del guió escrit per William Peter Blatty.

Friedkin no acabava de trobar la banda sonora que li encaixés a la pel·lícula. Havia temptejat diversos compositors reconeguts, però no s’havia entès amb cap d’ells. Passaven les setmanes i començava a desesperar-se. Així que al final va decidir anar a l’arxiu sonor de la productora per veure si trobava alguna música ja gravada que pogués copsar l’essència i l’esperit del film. Entre la muntanya de discs que hi havia sobre la taula, va veure la icònica portada de la campana tubular metàl·lica suspesa en un fons de núvols sobre el mar i va decidir agafar-la. Quan va sentir les notes que sortien d’aquell vinil no va tenir cap dubte que aquella era la música del diable que estava buscant.