SGT. PEPPER’S LONELY HEARTS CLUB BAND
The Beatles
L’emissora WKNR-FM de Detroit informa que Paul McCartney és mort (1969)
El 12 d’octubre de 1969 saltava una notícia que es convertiria en una de les llegendes urbanes més increïbles de la història de la música. Era un vespre plàcid de diumenge i a la WKNR de Detroit, una ràdio local d’aquesta ciutat de Michigan, com cada cap de setmana el locutor Russ Gibb es posava davant els micròfons per conduir Night Call, un programa que entre cançó i cançó entrava per antena les trucades dels oients. Ànimes solitàries a la cerca d’una mica de companyia, enamorats que volien dedicar una cançó a la seva xicota i persones que buscaven el seu minut de glòria a través de les ones, formaven part dels assidus a aquest espai que en aquella època es va fer molt popular.
Aquell dia però el pànic es va apoderar entre els seguidors del programa quan un jove universitari que es va identificar com a Tom, al ser preguntat per Gibb què volia comentar, va encetar la seva intervenció amb una contundent afirmació: “Paul McCartney és mort”. Des de l’estudi es va sentir una rialla de fons però el noi, aliè a aquesta reacció, va explicar la teoria que corria pel campus segons la qual el Beatle hauria perdut la vida el 1966 en un accident de trànsit i que des de llavors havia estat substituït per un doble. El locutor, avesat a sentir històries inversemblants sobre les estrelles del rock, va intentar desviar la conversa però el noi va tornar a reprendre el tema mirant d’aportar proves a aquella revelació demanant a Gibb que provés de fer sonar al revés Revolution Nº9, un tema experimental en forma de collage sonor compost a partir de fragments de cançons, sorolls, locucions i efectes diversos inclós al White Album de 1968 i que reproduïts en sentit contrari al de l’edició original desvetllaven l’autèntic contingut que s’amagava darrera d’aquesta cançó.
Encuriosit, el locutor va fer la prova i sorprès va poder escoltar una veu que semblava repetir “Turn me on, dead man” (excita’m, home mort). Aclaparat davant aquell descobriment, el periodista va decidir telefonar Eric Clapton per contrastar la troballa i demanar-li sobre la veracitat del rumor, a la qual cosa el guitarrista va contestar amb una gran riallada. Però quan Gibb li va preguntar des de quan no veia McCartney, Clapton va reconèixer que feia força temps que no sabia res d’ell i, a partir de llavors, els telèfons del programa es van col·lapsar amb trucades de persones que volien aportar els seus descobriments sobre el cas.
Les proves dels defensors de la teoria sobre la mort amagada del músic consistien sobretot en petits detalls que la resta de la banda haurien anat amagant en les cançons i les portades dels seus darrers discs per tal que els seus seguidors les poguessin anar descobrint. Entre elles hi havia per exemple el fet que reproduint Strawberry Fields Forever al revés es pogués sentir a John Lennon dient “I buried Paul” (jo vaig enterrar a Paul); que a la portada d’Abbey Road McCartney sigui l’únic membre de la banda que travessa descalç el pas de vianants; o que a la del Magical Mistery Tour la seva disfressa de morsa sigui negra en comptes de blanca com ho són la de Lennon, Harrison i Starr. Però de totes aquestes suposades evidències, la que més acceptació va tenir va ser la interpretació que es feia de la foto de Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band com la recreació del funeral de Paul McCartney, l’únic membre de la banda que a més a la contraportada hi apareixia d’esquenes.
Com la majoria dels temes del quartet de Liverpool, la cançó que dona títol a aquest àlbum està acreditada a Lennon i McCartney. La van gravar a començament de 1967, data que se situaria pocs mesos després del suposat accident mortal del baixista. La concepció de Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band hauria sorgit la tardor anterior en un vol de tornada a Anglaterra en el transcurs del qual se li va acudir la idea de fer una cançó on cada membre dels Beatles tingués el seu propi alter-ego en una formació musical que van anomenar Lonely Hearts Club Band. L’afegitó de Sgt. Pepper’s se li va acudir quan un dels roadies li va preguntar què significaven la ‘S’ i la ‘P’ que hi havia marcades a les safates de menjar de l’avió. Les lletres no eren altra cosa que la inicial de sal i pebre (salt and pepper en anglès) però la pronunciació d’aquella expressió tan quotidiana en l’entorn creatiu que McCartney tenia ja en ment el va dur a agafar-la com a base per batejar com Sergeant Pepper a l’imaginari mestre de cerimònies d’aquella banda.
Les històries creades al voltant de Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band i de la icònica portada creada pels artistes Peter Blake i Jann Haworth com un retrat col·lectiu de personatges rellevants de diferents èpoques, van veure’s engrandides per la increïble història de la mort de McCartney que havia sorgit del programa radiofònic de Russ Gibb. L’espai va tenir tanta repercussió que la notícia no va trigar a publicar-se en diferents mitjans americans i al cap de pocs dies arribava també a Europa. En un inici, els responsables d’Apple Records, tot i sentir-se molests no van emetre cap comunicat oficial per desmentir la informació i tampoc McCartney va considerar necessari parlar amb la premsa. Però a mida que passaven els dies la bola s’anava fent cada cop més gran i al cap d’unes setmanes el músic va concedir una entrevista a la revista Life amb la qual va voler acabar amb els rumors de la seva mort fent unes declaracions on, bromejant, va acabar declarant que vista la situació “si estigués mort, crec que seria el darrer en assabentar-me’n”.