CELEBRATION
Kool & The Gang
Comença la crisi dels hostatges de l'Iran (1979)
La tardor de 1979 la inestabilitat política regnava a Iran. Des de la seva arribada al tron el 1941,el xa Mohamad Reza Phalavi havia apostat per un model d’estat occidentalitzat i laic que el convertia en extremadament dependent dels països a qui venia petroli. Per revertir aquesta situació als anys cinquanta va nacionalitzar el sector amb mesures dràstiques que van fer que el cru iranià es quedés pràcticament sense clients. L’empobriment del país cada cop era més sever i el descontentament popular amb la política de Phalavi va anar guanyant terreny al llarg de la dècada dels setanta. La revolució era imminent i finalment va arribar el gener de 1979 liderada per l’aiatol·là Ruhol·lah Khomeini, que acusava el xa d’haver-se convertit en un titella dels Estats Units i defensava havia de ser derrocat per convertir l’Iran en una república islàmica. El febrer d’aquell any Phalavi va fugir a l’exili deixant el país en mans d’un govern provisional que en els següents mesos va haver d’afrontar l’escalada de protestes i accions insurgents dels seguidors de Khomeini.
En aquest context de revoltes populars, el 4 de novembre de 1979 mig miler d’estudiants que es manifestaven pels carrers de Teheran van irrompre a l’ambaixada americana brandant pancartes on s’hi podia llegir “Khomeini lluita, Carter, tremola”. Un cop dins, van prendre com a ostatges 66 funcionaris i diplomàtics i els van exhibir davant els mitjans de comunicació amb els ulls embenats i les mans lligades, exigint a canvi del seu alliberament l’extradició de Phalavi, a qui els Estats Units havien atorgat asil polític per a que pogués tractar-se a Nova York del càncer que patia. Els rebels islamistes reclamaven que l’antic monarca fos jutjat per crims contra el poble iraní però el president americà Jimmy Carter va respondre que el seu govern no cediria al xantatge. La idea inicial dels estudiants era retenir-los durant un parell de dies però la reacció del govern de Carter va fer que el segrest s’allargués per a 52 dels retinguts inicials durant un total de 444 dies.
El succés va adquirir una rellevància internacional sense precedents. A l’Iran, la captura dels ostatges va ser vista com un cop contra “l’enemic de l’Islam” que és com en la seva retòrica anti-americana solia referir-se Khomeini al govern nord-americà. Al món occidental, com un atemptat contra el principi de dret internacional sobre la immunitat i la inviolabilitat del cos diplomàtic i les seves ambaixades. Finalment, la mort de Phalavi el juliol d’aquell any i la invasió iraquiana d’Iran dos mesos més tard, van afavorir que la República Islàmica es mostrés més disposada a posar fi a la crisi. Una solució que va arribar a principis de 1981 quan, gràcies a la mediació d’Argèlia, Khomeini va acceptar alliberar els ostatges a canvi del desbloqueig dels actius iranians als Estats Units i el compromís de la no ingerència americana en els seus assumptes interns.
Ambdues parts van arribar finalment a un acord i el 25 de gener els ostatges van aterrar a West Point, on van ser rebuts com autèntics herois de guerra. Però l’apoteosi es va produir al cap de dos dies quan van volar fins a Washington per ser rebuts per Ronald Reagan, que feia tot just una setmana que havia estat investit com a president. Els vint quilòmetres que separaven la base aèria d’Andrews de la Casa Blanca es van engalanar amb els colors de la bandera americana i milers de ciutadans van sortir als carrers amb tota mena de símbols nacionals per tal de festejar la tornada dels ciutadans alliberats. Se sentien consignes patriòtiques, crits de benvinguda i una cançó que es va convertir en la sintonia no oficial d’aquell retorn: Celebration de Kool & The Gang. El tema, publicat l’any anterior, no només va sonar aquell dia al llarg d’aquell itinerari victoriós, sinó que les setmanes següents es va poder escoltar a tothora a les emissores de ràdio de tot el país en honor als ostatges alliberats.
Formats a Nova Jersey el 1964, els membres de Kool & The Gang havien estat cultivant el seu estil funk amb diferents àlbums musicals, però va ser als anys setanta que es van consolidar com una de les bandes més creatives del jazz-funk amb tocs del so disco que arrassava a les pistes de ball de l’època. Amb la incorporació del cantant James ‘J.T.’ Taylor i del productor Eumir Deodato a finals de la dècada, la formació va encetar una nova etapa més comercial i que va culminar la primavera de 1980 quan el seu èxit Celebration es va convertir en tot un número u.
El seu to festiu i optimista la convertia en una cançó ideal per celebrar qualsevol cosa. Tot i que en la casuística de situacions on podia encaixar, els autors del tema segurament no deurien contemplar la celebració de benvinguda d’un grup de diplomàtics retinguts a la seva ambaixada durant catorze llargs mesos en un país musulmà. I menys tenint en compte que Ronald Bell, un dels fundadors de la banda i co-autor del tema, va explicar que la idea inicial de Celebration va sorgir d’una lectura de l’Àlcorà, concretament del passatge on Déu creava Adam i els àngels celebraven i cantaven lloances en honor seu. Bell s’havia convertit a l’islam el 1972, per la qual cosa el fet que aquella composició seva inspirada en el llibre sagrat de la religió que guiava els responsables del captiveri d’aquells ciutadans americans, no deixa de ser paradoxal.