BEDS ARE BURNING

Midnight Oil

John Howard acaba el seu mandat com a Primer Ministre d’Austràlia (2007)

Quan els anglesos van arribar a Austràlia, a finals del S.XVIII, s’estima que al continent hi havia entre 300.000 i 750.000 aborígens repartits en unes 250 nacions concentrades al sud i a l’est del país. Els diferents grups de població que habitaven la zona eren caçadors-recol·lectors que vivien en grups que es desplaçaven cobrint grans distàncies del territori i que transmetin el seu coneixement de forma oral, a través de relats i cançons. Amb l’arribada dels europeus i el seu ràpid avançament en la conquesta de l’illa, aquestes comunitats van veure amenaçada la seva supervivència i la conservació dels seus recursos vitals. Com que eren nòmades i no coneixien el concepte de possessió de la terra, els colons es van creure amb el dret d’expulsar dels seus assentaments. Però la cultura aborigen estava intrínsecament lligada a l’entorn on vivien i a l’haver d’abandonar-lo no van poder mantenir les pràctiques socials i espirituals que asseguraven la cohesió dels seus clans i les les relacions entre els diferents grups.

Al llarg de tot el S.XIX la colonització va anar arraconant i mermant la població autòctona i a principis de la dècada de 1920 es calcula que el aborigens australians eren només entre 50.000 i 90.000. La majoria vivien en reserves i zones controlades on els seus desplaçaments estaven limitats per llei. Però encara hi havia comunitats que seguien aïllades en regions remotes i que intentaven sobreviure mantenint la seva forma de vida tradicional. Un d’aquests col·lectius va ser el dels Pintupi, un grup cultural del Desert Occidental i que tradicionalment havia ocupat l’àrea situada a l’oest del llac Macdonald i el llac Mackay, a Austràlia Occidental. Des dels anys quaranta fins els vuitanta, els Pintupi van ser pressionats per a que s’anessin traslladant paulatinament al Territori del Nord. I aquest arraconament va completar-se el 1984 quan els darrers nou membres d’aquesta comunitat van ser obligats a abandonar el seu estil de vida al desert. 

El trasllat dels integrants d’aquesta tribu, coneguda  com ‘Pintupi Nine’ va captar l’atenció dels grups de defensa del aborígens i va provocar diferents mobilitzacions. En aquest context, la banda australiana Midnight Oil, molt significada en l’àmbit de l’activisme social, els va dedicar el 1987 el que sens dubte ha estat el seu èxit més destacat: Beds Are Burning. Va ser el primer single del seu àlbum  Dièsel and Dust i amb ell la formació liderada per Peter Garret va voler posar l’atenció en el tracte injust que s’havia donat a aquesta comunitat al fer-la marxar del seu hàbitat natural i, per extensió, a totes les comunitats indígenes del país. 

Musicalment, Beds Are Burning va tenir una excel·lent rebuda no només a Austràlia, sinó també als Estats Units i a diferents països europeus, on va aconseguir entrar en la majoria de llistes i en posicions força destacades. Per això no és gens estrany que quan l’any 2000 Sidney es va convertir en la seu dels Jocs Olímpics, el comitè organitzador demanés a Midnight Oil que toquessin aquesta cançó a la cerimònia de clausura. L’actuació es va programar just abans de la intervenció del llavors primer ministre John Howard i que uns mesos abans s’havia negat a participar en el ‘Dia Nacional del Perdó’, un esdeveniment anual instaurat el 1998 per tal de recordar el maltractament als aborígens australians i demanar-los disculpes en un gest de reconciliació simbòlica. La banda no va voler desaprofitar aquella ocasió per manifestar el seu desacord amb la posició del govern en aquest assumpte i, davant dels centenars de milions de persones que seguien l’acte per televisió, tots els seus membres van aparèixer a l’escenari per tocar Beds are Burning vestits de negre amb la paraula “sorry” (ho sento) estampada en grans lletres blanques sobre tota la seva roba.

Dos anys després d’aquella actuació Peter Garret va deixar la banda per dedicar-se a la política, on durant uns anys va ocupar diversos càrrecs federals en representació del Partit Laborista Australià. I a les eleccions de 2007, quan el nou Primer Ministre Kevin Rudd va substituir John Howard al front del país, Garret va ser nomenat Ministre de Medi Ambient, Cultura i Arts. Des d’aquesta posició, va continuar defensant el seu compromís amb les causes amb què s’havia compromès durant la seva etapa com a músic. La banda que va liderar durant trenta anys havia agafat el nom de l’expressió “smells of the midnight oil” i que fa referència a la poesia carregada de missatges amb al·lusions literàries. I ara, des del seu escó al parlament australià, mira de convertir tots aquells pensaments que plasmava a les seves cançons en polítiques que permetin dur-los a terme.