DON’T STOP (THINKING ABOUT TOMORROW)

Fleetwood Mac

Bill Clinton guanya les eleccions presidencials dels Estats Units (1992)

El 3 de novembre de 1992, després d’una renyida campanya electoral, Bill Clinton posava fi a més d’una dècada de mandat republicà a la Casa Blanca. Havia aconseguit posicionar-se com el líder del partit demòcrata després que aquest hagués perdut per molt marge en les tres eleccions anteriors, dues contra Ronald Reagan i una contra George H.W. Bush. Clinton arribava a la cursa per la presidència després d’un mandat de 9 anys com a Governador d’Arkansas i amb el repte d’aprofitar el descontent que Bush havia generat entre part del votant conservador quan va trencar la seva promesa de campanya contra la recaptació d’impostos en un moment en què el país es trobava en plena recessió. Així que va decidir centrar-se en preocupacions de la vida quotidiana dels americans, i especialment en els aspectes vinculats al sistema sanitari i l’economia, aquest darrer expressat en una frase que gairebé va funcionar com eslògan durant tota la campanya: The economy, stupid (és l’economia, estúpid). La bona rebuda que va tenir aquest enfoc entre l’electorat li va donar els vots necessaris per superar els resultats de Bush i del candidat independent Ross Perot. Però més enllà de l’estratègia de contingut polític, en la victòria de Bill Clinton en aquells comicis hi va haver un altre element determinant: Don’t Stop de Fleetwood Mac. 

Quan Clinton va irrompre en la política presidencial tot just tenia 47 anys i això el connectava amb tota una generació que, com ell, havia crescut amb la revolució cultural i musical dels seixanta i setanta. Arribada la dècada dels noranta, aquells joves convertits ja en persones madures, se sentien prou preparats per prendre el relleu als qui durant el cicle conservador havien ocupat els llocs de poder i que com Bush, que n’acabava de fer setanta, eren la imatge d’un món caduc. Clinton va voler aprofitar aquest avantatge sobre el seu antiquat contrincant per presentar-se com un candidat modern i trencador. I per treballar aquesta imatge va aliar-se amb el rock & roll. El jove presidenciable demòcrata tenia clar que necessitava una cançó que representés a aquella generació de votants que sabia que eren la clau per aconseguir la victòria a les urnes. Buscava una cançó que presentés un nou horitzó, un missatge rejovenit i un nou plantejament de la política. I tot això és el que va trobar en el hit de Fleetwood Mac. 

Inclós a l’exitós àlbum Rumours de la banda londinenca, Don’t Stop havia arrasat als Estats Units el 1977 arribant a col·locar-se al top 3 de la llista Billboard. Era un tema alegre, positiu i amb una tornada que condensava el missatge que l’equip de Bill Clinton volia transmetre: don’t stop thinking about tomorrow;  don’t stop, it’ll soon be here, It’ll be, better than before; yesterday’s gone (no paris de pensar en el futur; no paris, aviat arribarà;  serà millor que mai; el passat ja ha marxat). La cançó parlava de la superació d’una ruptura amorosa, però la lletra funcionava a la perfecció adaptada a un missatge polític de canvi i esperança. Era justament l’element emocional que li calia a Clinton per il·lusionar els ciutadans i va acabar tenint un paper clau en els 45 milions de vots que finalment li van donar la clau que obria la porta del Despatx Oval.

Quan tres mesos més tard es va celebrar l’acte d’investidura que el convertia en el quarantadosè President dels Estats Units, Bill Clinton va voler fer un reconeixement a la cançó que l’havia guiat durant tota la campanya, així que va convidar Fleetwood Mac a interpretar-la en el seu ball inaugural. El repte no era fàcil, ja que els membres de la formació musical que havia gravat Don’t Stop feia anys que no tocaven junts i de fet estaven mig barallats. Però era difícil rebutjar la invitació del flamant nou inquilí de la Casa Blanca, així que Mick Fleetwood i Stevie Nicks van aparcar per una nit les seves diferències i van acceptar. L’actuació va acabar amb tota la família Clinton pujant a l’escenari acompanyada de Michael Jackson, Chuck Berry, Sally Field, Warren Beatty i molts altres convidats especials que es van afegir a aquest tancament d’acte multitudinari.